Espurnes del temps

Tant se val mandinga com català

2012-02-13T23:37:00.002-08:00

Editorial d'avui a Vilaweb, escrita pel seu director, Vicent Partal.

El president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem espanyol, José Carlos Divar, ha dit que ell era tan sensible a l'ús de llengües diferents a justícia que una vegada va aconseguir un intèrpret de mandinga en un judici.

El mande és una de les grans famílies lingüístiques de l'Àfrica Occidental i el mandinga és avui l'idioma de molts catalans, una de les llengües africanes més parlades al nostre país. Les paraules de Carlos Divar, comparant el català i el mandinga, no són, doncs, cap mena d'ofensa.

Ara, en aquesta comparació, el president de la màxima institució jurídica espanyola no sembla capaç de veure la diferència que hi ha entre una llengua que és oficial en una tercera part del seu estat, i sobre la qual ell personalment hauria de tenir una responsabilitat, i una que no ho és.

Tots sabem, a més, que al senyor Divar, no se li acudiria mai de fer una comparació semblant entre l'espanyol i el quítxua, i que evitaria sempre de confondre els rols, obligacions i deures de l'espanyol i de l'àrab als tribunals que depenen d'ell. I és això, aquesta certesa, que converteix la seua relliscada sobre el català i el mandinga en un indici més que, en la seua mentalitat, i en la de l'estat que representa, l'única llengua important és l'espanyol. Tant se val quina siga l'altra. Simplement.

És una cosa que ja sabíem, però que cada dia cansa més.

PD. El mandinga, curiosament, ja va motivar una polèmica en una ocasió. a href="http://www.elmundo.es/elmundo/2011/08/01/baleares/1312184132.html">Mireu com va reaccionar El Mundo a la publicació per Obra Cultural Balear d'una guia sobre les llengües parlades a les Illes: 'El Pacte (de govern) equiparava l'espanyol amb el xinès, l'àrab i el mandinga a les Balears.' Solament els faltava dir 'horror!'

PD2: Mireu què explica Anna Oliver al seu bloc.

Cadascú inventa el seu art (2a part)

2012-02-09T10:55:00.000-08:00

Dues versions ben diferents d'un mateix tema: Redemption songs (altrament anomenat Les cançons lliures).

He fet "clic"

2012-02-02T16:11:00.000-08:00

Mentre el carnaval s'avança al calendari establert i la màscara de Sibèria s'instala al pati de casa, mentre el blanc i el negre ho pinten tot a fora el carrer, mentre un sent l'escalf i el privilegi de tenir un sostre on aixoplugar-se i no patir el fred... Mentre totes aquestes circumstàncies -i altres que no tinc temps ni esma de descriure- s'amunteguen una sobre l'altra, he fet "clic".
I no sé per art de quin encanteri aquella melodia vella -i tan bella!- retorna a l'escenari del meu imaginari particular...

Madeinusa

2012-01-28T08:28:00.000-08:00

Molts records i sensacions difícils de descriure mentre mirava Madeinusa, una coproducció peruanoespanyola de l'any 2005.
Ayacucho ben present a la memòria i també el meravellós esguard d'aquesta princeseta inca de nom Magaly Solier, dos mesos més jove que un servidor. Ja l'havia coneguda amb La teta asustada (2009) però ara en sé algunes cosetes més. Un personatge interessant que prové d'una regió molt humil però que no renega, ni molt menys, dels seus orígens; de fet, parla en quítxua sigui on sigui, aprofitant qualsevol petita oportunitat. I té un disc, de títol Warmi, on canta com els àngels. A la pel·lícula Madeinusa ja ens en regala una petita mostra: escolteu-la, escolteu-la!

Pugen amb força

2012-01-23T10:11:00.000-08:00

Joves i frescos, senzills i amb talent. Sense espècies, SENSE SAL. I gens insípids, ans el contrari! Anoteu el nom del grup; se'n sentirà a parlar!

He mirat a través

D’aquella cortina gris

Que transforma la meva història

I me la fa feliç

I he ballat abraçat

A l’estrella del veí

Que em recorda la teva cara

D’aquella nit d’estiu

He cantat d’amagat

Cançons que em fan sentir

que camino sobre l’aigua

i els dofins neden amb mi

I he volgut atrapar

El soroll que fa un mosquit

Quan s’acosta a trenc d’alba

i tu te’n vas a dormir

I he somiat reprimit

Aquell eclipsi de nit

On per 10 minuts de vida

Et vaig tenir aquí

Tenir aquí

L'home sol, Sense sal (del disc Tardes de sol i préssecs)

Seguirem somniant

2012-01-20T11:19:00.000-08:00

Un cop dur, el d'aquesta matinada. No obstant, som fets de somnis. I els somnis de la María, en definitiva, eren també els nostres. Somniarem per ella. Somniarem amb ella. Fins fer-los realitat.

Tenemos una paciencia verde y sólida como un caimán
una paciencia a prueba de balas y promesas

sabemos aguantar con los delirios en acecho
hacer almácigos con nuestros odios mejores

tenemos una esperanza blanca y prójima
como una paloma que ya no es mensajera

tenemos una esperanza a prueba
de terremotos y congojas

sabemos esperar rodeados por la muerte
sabemos desvelarnos por la vida

tenemos una alegría temprana como un gallo
una alegría convicta maniatada y rabiosa

sabemos cómo desatarla y sabemos
que al alba cantarán los gallísimos sueños.

Gallos sueños, Mario Benedetti

El país comença a despertar...

2012-01-16T09:40:00.000-08:00

El projecte ara per ara embrionari de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) comença a agafar embranzida. Que no s'aturi!

Aurores boreals

2012-01-15T10:04:00.000-08:00

Diuen els entesos que aquest hivern i el següent seran especialment idonis per caçar escenes tan espectaculars com les d'aquest vídeo. Tela marinera!

Plou sobre mullat

2012-01-13T09:22:00.000-08:00

Sigues forta un cop més, Tanita. Sigues forta!

Cae cae la llúvia,

viene viene el sufrimiento.

Pero si la llúvia pasa,

¿cuándo pasa el sufrimiento?,

¿cuándo viene la esperanza?

Alí Primera

Rebaixes

2012-01-07T07:58:00.000-08:00

Sento que darrerament abuso dels vídeos -uns amb més missatge, altres amb menys-. Confio despertar algun dia -espero que sigui aviat- la meva part literària més creativa.
Avui, una petita reflexió que sempre haurien de tenir present els qui perden fàcilment el cap (i buiden la cartera) quan arriben les rebaixes.

Bobby McFerrin

2012-01-04T07:20:00.000-08:00

No tothom té un rang vocal de quatre octaves...

Bones festes a tothom!

2011-12-22T07:03:00.000-08:00

Els meus millors desigs pel nou any que prompte estrenarem.
Ens trobem a les barricades.

Gavroche

Cadascú inventa el seu art

2011-12-06T11:14:00.000-08:00

Una troballa entretinguda, generosa i sobretot desenfadada de Macaco, tocant en viu per alguna televisió brasilenya.

Concerts privats

2011-11-22T10:03:00.001-08:00

Fa uns dies, perdent-me per internet vaig arribar a una pàgina prou interessant pels melòmans com jo, sobretot pels qui procurem seguir les evolucions de grups -potser poc coneguts- del país.
Parlo de Concerts Privats, un lloc des d'on podreu gaudir en format videoclip dels millors temes de moltes bandes que, poc a poc, es van fent el seu espai, cadascuna amb el seu estil i les seves particularitats però arribant-nos sempre a través d'un ambient íntim i proper.
Aquí us en deixo una petita mostra per demostrar-vos que el web no us deixarà indiferents.

pd.- La majoria "d'historietes" no les trobareu pas al Youtube.

Anímic

2011-11-18T10:16:00.000-08:00

Ahir, tot queixalant dues creps (primer la salada, després la dolça), vaig gaudir d'un concert en directe d'Anímic. Interessant.

Soy pan, soy paz, soy más

2011-11-10T09:25:00.000-08:00

Un poema de l'uruguaià Luis Ramón Igarzabal, musicat per Piero i popularitzat per Mercedes Sosa.

SOY PAN, SOY PAZ, SOY MÁS

Yo soy, yo soy, yo soy
Soy agua, playa, cielo, casa blanca
Soy mar Atlántico, viento y América
Soy un montón de cosas santas
Mezcladas con cosas humanas
¿Cómo te explico? cosas mundanas.

Fui niño, cuna, teta, techo, manta
Más miedo, cuco, grito, llanto, raza
Después mezclaron las palabras
O se escapaban las miradas
Algo pasó, no entendí nada.

Vamos, decíme, contáme
Todo lo que a vos te está pasando ahora
Porque si no, cuando está tu alma sola llora
Hay que sacarlo todo afuera, como la primavera
Nadie quiere que adentro algo se muera
Hablar mirándose a los ojos
Sacar lo que se pueda afuera
Para que adentro nazcan cosas nuevas.

Soy pan, soy paz, soy más
Soy la que está por acá
No quiero más de lo que puedas dar
Hoy se te da, hoy se te quita
Igual que con la margarita
Igual al mar, igual la vida.

A en Pemi i la Joana

2011-11-05T09:27:00.000-07:00

M'alegra rebre comentaris al bloc. Suposo que són una prova que les coses que hi penjo, d'alguna manera, interessen.
A vegades costa trobar sentit als processos unidireccionals (jo trio de què parlar, jo escric, jo penjo la notícia...), per això un missatge ve a ser un testimoni de vida, una senyal conforme hi ha algú a l'altre costat de la intenció comunicativa.
I és que en el fons el bloc és això, una manera de comunicar-me amb la gent que em coneix (directa o indirectament), un lloc on mostrar-me tal i com sóc -amb els meus defectes, els meus dubtes, les meves incoherències, etc.-, la finestra des d'on puc mostrar-vos el món tal i com el veig, l'indret on comparteixo les meves dèries (literàries, musicals i d'altra índole) amb qui desitgi llegir-les.
No puc amagar, però, que rebre unes paraules d'en Pemi i la Joana -companys de viatge durant dos dies a Islàndia- tres anys després de veure'ns per darrer cop, m'omple de satisfacció. Em demanaven que actualitzés sobre la qüestió educativa a Xile però no essent-hi, se'm fa difícil escriure alguna cosa pròpia. Lamento que aquí no se'n parli gens, del que està passant allà. I aprofito l'ocasió per demanar als companys de Matadepera (si no hi ha hagut canvis aquests darrers temps!) que em facin arribar alguna direcció o alguna via per saber una mica com els va la vida, si els somriu la sort. Encara recordo aquell pop a la gallega i aquella migdiada improvisada!
Una abraçada ben grossa als dos des de Llagostera!

La vida sense tu

2011-10-25T09:04:00.000-07:00

"La vida és tancar els ulls, tornar a riure,

cridar al vent, sentir-nos lliures.

La vida és desitjar tornar a nàixer,

córrer tot sol, sentir-te créixer.

La vida és el fred tallant les cares

i una llàgrima incendiant les galtes.

La vida és entendre que he d'aprendre,

aprendre a viure

la vida sense tu."

(Obrint Pas)

Una història preciosa

2011-10-09T10:42:00.000-07:00

Història d'un sofà, un dels temes que inclou el nou disc de Feliu Ventura, titulat Música i lletra. Tot el treball -però sobretot aquesta cançó en especial- em posa els pèls de punta.

Avui

2011-10-02T11:31:00.000-07:00

Tant li fa

que el Sol arribés

al primer punt

del signe de Càncer

el 21 de setembre.

Som 2 d'octubre

i la meteorologia

ens regala

uns dies estivals extres.

Intueixo que aviat

tornarà la fred

i a barraques de Girona

caldrà anar-hi abrigat.

Mentrestant, però,

gaudim del que tenim;

avui a la platja

s'hi estava de nassos.

(Fa més d'un mes, ja,

vaig tornar a la Terreta.

Brindem!

Per primera vegada

he controlat el temps...)

La Catalunya més covarda

2011-09-26T14:08:00.000-07:00

Editorial d'avui a Vilaweb, escrita per Vicent Partal.

'Tocar de peus a terra', 'seny, ara cal seny', 'no podem fer política, hem d'anar al gra', 'més val agafar això que tenim segur que no pas fer volar coloms'... Són algunes de les frases que es van sentir ahir a la junta de compromissaris del Barça, quan es va posar a votació el patrocini de la samarreta del primer equip de futbol pel govern de Qatar.

Relataré una intervenció paradigmàtica. Un senyor gran (lamente no recordar-ne el nom) va agafar el micròfon i amb un gran èmfasi vocal va dir que havia tingut un somni, que era el de votar no a la venda de la samarreta. I va desgranar bé, a plena consciència, totes les raons per les quals ho faria. Però, de sobte, la lírica es va tallar, el compromissari va dir que s'havia despertat i que havia agafat el llibre que té sempre --sempre va dir ell--, al capçal i va llegir aquell famós fragment de 'Assaig de càntic al temple' d'Espriu. Ho va fer, pobre Espriu!, prostituint el sentit original del text per proclamar emocionat i vibrant que ell preferia continuar essent brut i que, per tant, votaria que sí als calers de Qatar i deixaria les qüestions morals, que coneixia perfectament, com acabava de demostrar 'per a un temps millor'. Encara li sobrà temps per emocionar-se reclamant més catalanitat.

No és gaire difícil d'imaginar aquesta mateixa intervenció pel mateix home el dia que es convoque un referèndum sobre la independència del Principat i el govern espanyol amenace que no ens pagaran les pensions i amb mil maleses més. Eixe dia segurament que eixiran de sota de les pedres aquest estil de catalans, com el compromissari d'ahir, que ploren d'emoció per les quatre barres, però que mai no troben l'ocasió adequada de fer-les reals.

La directiva del Barça havia estat sorprenentment clara i havia reconegut dues coses molt importants: primera, que era el govern de Qatar, directament el govern de Qatar, qui pagava la samarreta; segona, que Qatar no era una democràcia. Es va inventar unes preteses eleccions municipals per dissimular el missatge i mirar de confondre l'ambient, però era difícil d'amagar l'obvietat: Qatar, una dictadura, paga la samarreta del Barça.

I un club com el Barça, més que un club i orgullós de ser-ho, s'ho pot permetre, això? S'ho pot permetre, això, un club com el Barça al qual tanta gent ens hem acostat perquè representava la democràcia i la lluita per la democràcia? La resposta dels compromissaris va ser d'evitar el debat, 'no parlem de política', ignorar del tot les raons morals i menjar-se la dignitat. Pels diners, per l'estabilitat, perquè hem d'anar tirant, perquè les coses són difícils...

Són aquests els mateixos arguments i la mateixa actitud, no ho oblidem, que van portar molts catalans a posar-se al costat de Franco, sabent què representava el seu règim, fins i tot mentre somniaven i ploraven la pàtria perduda. Es van menjar la dignitat, allò que sabien que havien de fer, per por en alguns casos, per comoditat en la majoria, per interessos, sempre. I si ens pensàvem que la raó eren unes circumstàncies molt extraordinàries, ahir vam tenir la prova que no és així. Aquesta Catalunya mesella, amoral, repugnant per covarda, és ben viva, es manté viva i més val que ho sapiguem.

(Un detall final que no puc defugir: aquesta Catalunya mesella es mou molt al dictat dels dirigents. Al final és com ells volen que siga. Per això, si són gent neta, la poden fer anar endavant malgrat les resistències, però si són gent bruta la fan rebolcar-se enmig del fang).

Sumak Kawsay

2011-09-25T12:34:00.000-07:00

L'Agenda Llatinoamericana i Mundial 2012 ja comença a caminar. Si l'any passat es preguntava "Quin Déu?", enguany s'interroga sobre quina Humanitat podem i volem ser; quina vida podem i volem viure; quina convivència anhelem.
Les introduccions fraternes de Pere Casaldàliga sempre ajuden a esclarir els propòsits transformadors d'aquest material pedagògic de conscienciació i canvi. Per això us en transcric un parell de fragments.

(...)
Hem confessat sempre que les nostres causes "valen" més que la nostra vida, perquè són elles les que donen sentit a la vida. Som allò que estimem, allò que fem, allò que somiem. Una paraula somiadora i militant ve acompanyant l'Agenda en totes les seves conjectures i propostes: "Utopia". Som impenitentment somiadors; creiem, amb el proverbi etíop, que "tribu que no somia és tribu morta".
Aquesta Agenda 2012 també somia i, reforçant la viabilitat dels nostres somnis, s'associa a la trobada d'una altra paraula, fecunda matriu de la utopia ancestral dels nostres pobles indígenes, recuperada avui quan definitivament s'ensorren certes paraules "majors", veritables dogmes d'un suposat "ben estar", d'un progrés sense límits, d'una història arribada al seu "més enllà no hi ha res més". Són tan ridículament majors aquestes certes paraules que arriben a l'extrem de condensar la felicitat en una ampolla de coca-cola.
(...)
"Bon Viure-Bon Conviure" proclama l'Agenda, perquè és inimaginable una bona vida humana que no sigui una bona convivència humana. Som relació, sociabilitat, comunió, amor. Se sobreentendria que una bona vida personal ha de ser també comunitària; però és millor destacar-ho explícitament, per no caure en sobreentesos que ignoren allò que s'ha d'entendre i assumir, vitalment, radicalment. Jo sóc jo i la Humanitat sencera.

Tiken Jah Fakoly

2011-09-17T15:54:00.000-07:00

Ja tinc entrades per escoltar-lo el dissabte 3 de desembre a La Mirona (23h), dins la programació del Temporada Alta.
Aquí us en deixo un tast, per si us animeu a fer-m'hi companyia.

Solstici

2011-09-08T10:47:00.000-07:00

El Parlament de Catalunya està homenatjant en Pep Guardiola i la Nina acaba de col·laborar a l'acte musicant un poema d'en Miquel Martí i Pol que no coneixia. Com que m'ha agradat molt (gens estrany venint d'on ve), he decidit compartir-lo.

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Alguna cosa està canviant

2011-09-07T16:03:00.000-07:00

A Xile, alguna cosa està canviant. Fa poc més d'una setmana hi era, allà. Tots haureu sentit parlar, espero, del malestar general que hi ha en la societat xilena. Un malestar que es vertebra en l’exigència d’una educació diferent: gratuïta i de qualitat, sense afany de lucre; un malestar al qual s’han unit moltes altres forces i causes pendents des de 1973.

No seré jo qui expliqui amb detall les queixes dels xilens. Prefereixo que ho facin ells mateixos. Per això us recomano aquesta entrevista a Vilaweb i aquest breu reportatge emès a un canal argentí. La manipulació informativa a Xile és descomunal. N’hi ha prou creuant la frontera i desplaçant-se a qualsevol població d’Argentina –cosa que vaig tenir oportunitat de comprovar pragmàticament- per veure com un mateix fet és analitzat de forma notablement diferent.

A Xile venen que els estudiants de secundària i els universitaris són els dolents de la pel·lícula, intentant deslegitimar-los amb aquella cançó enfadosa de la rebel·lia desbocada i l’ús irracional de la violència al finalitzar les manifestacions. Tot plegat em recorda una mica els episodis dels Indignats que vam viure arreu de l’Estat Espanyol a finals de la primavera passada. Cap esment, per exemple, de la brutal repressió policial –a Xile hi ha hagut diferents morts en mans dels carrabiners aquests últims dies- ni cap interès en explicar que els violents que queden al final de les marxes són, gairebé sempre, delinqüents sota els efectes i les espirals de la pobresa i la drogodependència. A Argentina, sortosament, l’enfocament del que està passant era un altre, més ajustat –des del meu punt de vista- al que succeeix veritablement a la terra de Pablo Neruda, Gabriela Mistral i tants altres.

Jo puc parlar-vos, en tot cas, de l’esperança que he copsat als ulls, als mots i a l'actitud de la gent xilena. Dels esforços que estan fent perquè les coses no continuïn igual. De la resistència -festiva i sobretot creativa- que han començat els joves i a la qual, cada vegada més, s’hi suma gent de totes les edats i de tots els sectors socials, principalment els qui representen les classes més humils. Puc parlar-vos dels estudiants en vaga de fam. Dels pares d’aquests estudiants en vaga de fam que es solidaritzen amb els seus fills i també opten per deixar d’ingerir aliments com a mesura de pressió al govern. Dels avis que surten al carrer per afegir-se a les protestes tot enlairant pancartes on asseguren estar plenament d’acord amb el que demanen els seus néts. Puc parlar-vos de grups històrics, cantautors i gent del món de la cultura que estan fent costat al poble i oferint desinteressadament el seu art per difondre missatges d’esperança i, també, per avivar el sempre necessari exercici col·lectiu de la memòria històrica. Que bonic sentir viu entre les consignes dels "altres Indignats" el llegat de gent il·lustre i estimada com Víctor Jara, Violeta Parra o el mateix Allende.

Ningú sap en què quedaran els canvis que viurà Xile després d’aquesta revolta popular. Perquè de canvis, sí o sí, n’hi haurà. Potser siguin, només, simples pedaços a l’actual esquelet que sustenta el país, d’herència pinochetista. Tan de bo, però, vagin més enllà i impliquin transformacions profundes, estructurals i transversals en el sistema imperant, de caire radicalment neoliberal.

Vull acabar reconeixent l’enveja que he sentit en alguns moments. Sobretot veient la mobilització dels estudiants de secundària i la seva coordinació amb els universitaris. No imagino aquest grau de consciència, compromís i organització als instituts de casa nostra. També he assaborit l'enveja vivint en primera persona l'actuació d’un grup emblemàtic com Inti Illimani al Liceo Darío Salas de Santiago de Xile. Era l’aniversari d’aquest centre, ocupat des de fa gairebé quatre mesos pels joves que hi estudien i que ja donen el curs per "perdut". "Quin mal hi ha en perdre un any si es tracta de millorar l'educació que rebran les generacions futures?", argumenten.

Com deia, després de l’actuació –gratuïta, és clar- de Santiago Marka (un grup xilè de música andina) van aparèixer tres integrants d'Inti Illimani. Manifestant el seu recolzament a la reivindicació dels estudiants, van delectar-nos amb alguns dels seus temes més coneguts. Ells, els qui canten al poble, estaven al lloc que els pertocava: al costat al poble. I la gent va respondre amb aplaudiments i amb consignes prou conegudes que, encara avui, m'arrenquen algunes llàgrimes d'emoció.

Adjunto fotografies fetes en el transcurs de la manifestació multitudinària que hi va haver el proppassat dijous 25 d’agost, quan a Xile hi havia declarada vaga nacional a causa, principalment, d'aquest malestar vers l'educació.

Mentrestant, a casa nostra, aquest dilluns es coneixia la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte l'ús del castellà com a llengua vehicular a l'escola.

Tinc 25 anys i n'estic tip d'aquest malviure permanent amb els nostres veïns, de tanta incomprensió, d'haver d'explicar al món quan viatjo que sóc d'un país que no té nom, que fa temps va perdre la sobirania i roman sotmès als designis d'un estat, l'espanyol, que no s'ha molestat a valorar, preservar ni difondre la seva pluralitat lingüística, cultural i social.

Confio que sabrem estar a l'alçada del país ara que ens necessita. Vull creure que no deixarem escapar l'educació en català. I aquest 11 de setembre, amb més força que mai, penso sortir al carrer demanant la independència. L'estelada ja oneja al balcó de casa.

Xile: punt final

2011-08-27T08:27:00.000-07:00

Amb un somrís pintat a la cara i un agraïment profund a la vida, toca dir FINS SEMPRE, XILE. Tan de bo hi continuï i s'hi acabi confirmant la petita revolució social que avui sembla gestar-s'hi.

Pel que fa a mi, dilluns al migdia estaré corrent de nou per la Terreta.

Danses andines

2011-08-19T09:54:00.000-07:00

Tinku. Takirari. Wayno. Tobas. Waylas. Tarkeadas. Siku moreno. Takiles (de la illa Takile, Llac Titikaka). Lakitas. Cúmbia andina. Y saya. Saya afroboliviana. Saya caporal. Sí, sobretot saya!

Aquí s'aprecia millor el ball de la saya, d'origen afrobolivià.

Marichiweu!

2011-08-16T11:04:00.000-07:00

Una cançó de bressol maputxe preciosa.

Santiago de Xile (II)

2011-08-11T10:56:00.000-07:00

Portàvem tres dies esperant a Mendoza amb la ferma intenció de creuar altre cop a Xile pel pas de Los Libertadores, passant ben a prop de l'Aconcagua -el sostre andí de 6.962 metres d'altitud-. Tanmateix, la frontera estava tancada i cap companyia d'autocars ens oferia l'ansiat viatge. Les raons... millor no saber-les. Potser la neu? Potser qüestions més feixugues d'això que anomenem "política internacional"? Ara tant se val: des d'abans d'ahir al vespre que ja som de nou a Santiago.
Sortosament, doncs, dimarts van donar-nos llum verda per fer el trajecte que, estimaven, duraria unes 6 hores. Bé, al final vam estar-n'hi més de 9, dins el bus! Va haver-hi una mica de tot, així que no ens vam pas avorrir. Després d'estar parats gairebé 2 hores a l'aduana xilena, van accedir a tramitar-nos tota la paperassa. Jo no vaig tenir cap maldecap; tanmateix, la policia va detenir un ancià que viatjava amb nosaltres i que, segons informava el monitor d'un sistema informàtic, tenia pendent una ordre d'arrest. Poc després, altra vegada dins el vehicle, una dona gran va començar a plantar cara al senyor que seïa davant seu i que, segons ella, no només tirava el seient endarrera i la molestava, sinó que també anava begut. La velleta s'ho va agafar amb tanta ràbia que després va marejar-se i va necessitar assistènia mèdica. Segons comentaven uns senyors que la coneixien, estava operada del cor i molt delicada de salut. Minuts després, a un home alt i gros, li comença a rajar el nas de mala manera. La gent ja s'ho agafava rient: què més ens ha de passar?, es preguntaven amb ironia. I entre naps i cols, les 3 hores que encara restaven fins a la capital xilena vam fer-les sense poder gaudir del meravellós paisatge, doncs la capa negra de la nit ens havia embolcallat i tot era fosca. Mirant per la finestra s'insinuava el blanc de la neu que cobria les muntanyes, però calia posar-hi una mica d'imaginació. I amunt, enlaire, el cel era un espectacle de llumetes.
Xile continua tal i com el vaig deixar. Tal i com ja havíem anat seguint des de l'Argentina, les protestes estudiantils han anat en augment i cada vegada són més les persones que els donen recolzament. Resulta trist comprovar la manipulació informativa de certs canals, que intenten presentar els joves com una amenaça. Raons per queixar-se en tenen de sobres i veig en el moviment, a banda d'una organització envejable -quin dia hi haurà instituts i universitat ocupats tant temps a casa nostra?-, una gran consciència política i històrica. Tal i com publica avui mateix Vilaweb, l'estructura educativa que impera avui és pràcticament la mateixa que el país va heretar de la dictadura pinochetista. No hi ha dia de treva, totes les grans ciutats programen multitud d'actes reivindicatius. La repressió policial és contundent. Alguns mitjans parlen d'algun estudiant mort i tot. Els grans mitjans de comunicació -ens mans de qui ja sabem- ho neguen. La història de sempre, més evident que mai.
Un petó i una abraçada des de Santiago de Xile, on poc a poc ja es comença a respirar la primavera!

Moguda cultural a Mendoza

2011-08-06T08:53:00.000-07:00

Comparteixo amb vosaltres un parell de descobriments fets ahir a la nit, quan vam dirigir-nos a El Sotanillo Urbano, un local alternatiu que vam trobar on es celebrava un festival de cantautors originaris de la ciutat que ens acull aquests dies.

1.- Una cançó preciosa original de Sebastián Garay, dedicada a una mestra d'escola rural. Al vídeo no la canta ell, però al seu web podreu degustar bona part dels seus temes; un, fins i tot, fent duo l'any 2008 amb la gran Mercedes Sosa. Diuen que és una de les promeses argentines del moment dins del que ells anomenen folklore. A mi em va encantar.

2.- Paula Neder. Una veu preciosa que, de moment, no és gaire popular. Si no ho vaig entendre malament, també treballa com a mestra de música a una escola de camp on els nens es queden a dormir i conviuen durant 9 dies amb els professors, disposant només algunes hores d'electricitat ja que funcionen amb un generador. Aquí, doncs, el seu MySpace.

Espero que us agradi!

El Peregrino

2011-08-06T08:23:00.000-07:00

El 27 de juliol vam aconseguir passar a Argentina. San Martín de los Andes-Neuquén-Mendoza-El Peregrino. Aquesta ha estat la nostra ruta fins al dia d'avui. Teníem previst retornar a Santiago aquest matí però ha nevat a la cordillera i el pas fronterer està tancat. Mentrestant, des del dijous, fem temps a l'agradable ciutat de Mendoza, on hi ha una bona oferta cultural.

Després d'haver passat uns dies a la finca ecològica El Peregrino -on he pogut retrobar-me, dos anys i mig després, amb un molt bon amic: en Dani- us passo un proverbi xinès que resumeix a la perfecció el que ensenya aquest indret tan particular, una autèntica escola de vida.

"Si vols ser feliç una hora, emborratxa't;

si vols ser feliç un dia, mata el teu porc;

si vols ser feliç una setmana, fes un viatge bonic;

si vols ser feliç un any, casa't;

si vols ser feliç tota la teva vida... cuida el teu hort."

Panguipulli

2011-07-28T18:15:00.000-07:00

Escrit el 25/07/11

Dema, si tot va bé, entrarem a Argentina. Després de visitar Temuco i Valdívia, havíem viatjat a Osorno per creuar la frontera passant per Bariloche, pero aquest punt esta tallat pel costat argentí. Sembla ser que aixo, durant l'hivern, passa sovint; les nevades estan essent intenses i havent-hi entremig un obstacle considerable com és la serralada dels Andes... es pot interpretar com a normal. Un dels pocs passos que funciona és el Hua-Hum, que intentarem d'aquí unes hores. Som a Panguipulli, un autocar ens dura a Puerto Fuy, creuarem un llac amb un transbordador fins a Puerto Pirihueico i alla -encara territori xile- ens buscarem la vida per arribar (com sigui!) a San Martín de los Andes, primera població che, 50 quilometres enlla. Una certa dosi d'incertesa i aventura sempre va bé...
Guixo aquestes idees des del llit. Em raüca la panxa, que no vol anar a dormir. Sento les puntes dels dits de les mans fredes i al coll hi trobo a faltar el palestí que sempre m'acompanya. La nit és gelida i dema, ja ens han avisat, caldra abrigar-se de valent.

El camí a Panguipulli ha sigut agradable. El sud de Xile és ple de racons pintorescs on un s'aturaria a tirar fotografies precioses sense necessitat de retocar-les després amb el Photoshop. Aquest és un país ric en recursos hídrics: arreu hi ha rius enormes, llacs, estanys... La densitat de població és baixa: el verd natura, en totes les seves tonalitats, s'imposa a l'acció -destructiva- de l'home. I aixo m'agrada. Boira als cims arrodonits de les muntanyes, grisor al cel, molsa i líquens arrapant-se amb forsa als troncs i les branques d'uns arbres espectaculars, ocells de dimensions importants i cants estridents...

Dema, doncs, si la frontera no ens fa la guitza, abandonarem Xile per uns dies. L'actualitat d'aquest país, més enlla del boom mediatic que ha suposat l'arribada de l'Alexis al Barsa i del temps que destinen al patetic món de la farandula, ve marcada per les reivindicacions estudiantils. A la capital, cada setmana hi ha manifestacions que acaben -sí o sí- amb baralles i enfrontaments entre els joves i els carabineros (més coneguts com a pacos). Moltes universitats i instituts són ocupats pels estudiants, que reclamen una educació diferent, que no parteixi de finalitats purament lucratives. Hi ha nois i noies fent vaga de fam. La situació és tensa pero el ministre corresponent no sembla gaire preocupat (segons les declaracions que li he escoltat).

Aquests darrers dies hi ha hagut nevades molt fortes a la IX regió. Pobles com Lonquimay o Curacautin han quedat aïllats. El bestiar no té farratge ni possibilitat de trobar aliment ja que les vies de comunicació estan tallades i la neu ho tapa tot. La gent ha romas sitiada a les cases. Aquest succés s'ha batejat com a terremoto blanco. Tenen un sentit de l'humor molt particular, els xilens... Dichato és un assentament provisional on malviuen alguns damnificats pel tsunami del febrer de 2010. A aquest punt de la costa del Bío-Bío també hi ha hagut, darrerament, episodis de violencia i enfrontaments amb la policia.
Bé, veurem com segueixen aquestes histories un cop retorni a Xile. Ara... ara me'n vaig a dormir.

Bona nit i dols son!

Ja fa uns dies d'aquestes paraules i, entremig, han passat algunes coses. Van haver-hi canvis de plans: l'entrada a Argentina va produïr-se un dia més tard del que teníem previst i, ara mateix som a Neuquén, després d'haver passat una nit a San Martín de los Andes. Tot en ordre. Petons!

Perquenco

2011-07-22T11:05:00.000-07:00

Escrit el 20/07/11.

Sur de Chile. IXa región. La Araucania. Territorio mapuche.
Hay niebla sobre el canal. El aspecto es tenebroso. Sin embargo, arriba, tiritan las estrellas. Nadie en la calle. Solamente perros corriendo aquí y allá para combatir así el frío de la noche. Una noche helada, que cala en los huesos.
Humean las chimeneas de las casitas de cartón, viviendas micromachine donde las cocinas a leña trabajan a todo vapor, expandiendo una agradable aroma de eucaliptus. La gente permanece cerca del fuego, con el televisor encendido y el apetito despierto: telenovela de 14 a 21h, servicio de sopaipillas durante todo el día.
Cazuela. Humitas. Pantrucas. Y siempre un poco de pebre. Porotos con rienda, porotos con zapayo. Longanizas. Choripanes. Salchipapas. Empanadas de pino. Estofado. Pastel de papas. Pastel de choclo. Curanto al hoyo. Mote con huesillos. Chupilcas. Calzones rotos. Pan amasado. Pajaritos. Picarones secos, picarones pasados. Prietas de chancho. Chancho en piedra. Un vino navegado. Y la lista sigue, interminable.
De la mesa al sofá, del sofá a la cama, de la cama a la mesa. El círculo vicioso se repite laborables y festivos. La atmósfera tiene un componente somnífero. Los problemas... los problemas se extinguieron hace tiempo. Quedan pequeñas preocupaciones, nomás. No hay nada que temer más allá de la llúvia, los espíritus y los conjuros de las machis.
Perquenco: pueblo pequeño, infierno grande.
Perquenco: allá donde las pequeñas cosas cobran un gran sentido.
Y a eso vine: a sentir.

Just breathe

2011-07-16T09:41:00.000-07:00

Aprenent a viure "només" respirant.

Santiago de Xile (I)

2011-07-11T20:53:00.000-07:00

Mentre m'ensenya com preparar un asado chileno, en Dinko s'esforça en deixar-me clar que parlar malament i parlar xilè no són una mateixa cosa. Comprenc perfectament el seu intent de justificar-se. Porto quatre dies a Santiago i ja estic saturat dels cachay, huevón, bacán... La tirallonga de paraules i expressions que aquesta gent s'ha fet a mida podria ser inacabable. Cada moment n'aprenc de noves però posar-les en pràctica demana coratge: cal acompanyar-les d'una cantarella particular i d'una velocitat endiablada. Cal, a més, parlar aspirant les lletres de manera similar a com ho fan els andalusos o els extremenys. És tot un art que, si bé demana un plus d'atenció per qui no el domina, acaba resultant divertit si s'aprèn a valorar-lo.
Escric aquestes ratlles des del segon pis d'una cafeteria que queda just davant l'estació de metro d'Alcántara, una zona de la capital on es concentra força activitat empresarial, comercial i econòmica, amb edificis relativament alts.
Xile és un país que, des dels temps de la dictadura, va abaixar-se ingènuament els pantalons davant el capitalisme més salvatge. Arreu hi abunden les oficines bancàries, les grans cadenes de les multinacionals més reconegudes en tots els sectors possibles (cosmètica, roba, alimentació...), els malls -espais de consum massiu a l'estil Espai Gironès-, etc.
Aquí la vida hi resulta molt cara i l'Educació només està a l'abast d'uns quants. La major part de les universitats són privades i, comparativament, la formació resulta més costosa que a qualsevol país europeu. El sou promig d'un professor de secundària és de 400.000 pesos, uns 650 euros. El salari mínim és indigne: 180.000 pesos, uns 250 euros.
La gent més humil sembla que comença a despertar-se. Cada dia hi ha mobilitzacions, protestes, manifestacions als carrers de Santiago. Segons m'expliquen alguns joves amb qui he parlat, la repressió dels pacos tampoc coneix la pietat.
Pel que he llegit, pel que observo, Xile és un país de contrasts. Quin contrast, per exemple, entre el paisatge urbà que diviso a través del vidre que tinc al costat i aquelles muntanyes que tan familiars em resulten i que s'alcen majestuoses, pintades de blanc, rere el tros de cel que queda perdut entre dos blocs d'edificis enormes.

9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1...

2011-07-06T12:08:00.000-07:00

Zero!

Vine del norte buscando una canción y una cruz,

y allí se cruzó un cometa, y en su estela estabas tú.
En Madrid seguiría lloviendo, triste como lo dejé,
y en Santiago con tus luces y su noviembre me quemé.

Y fue después de un concierto, una noche en tu universidad,
allí te encontré de nuevo, "Hoy te invito a carretear".
"Acepto gustoso tu oferta, sólo con una condición:
que no se acabe esta noche y que no me enamore yo".

Andando por La Alameda, tú me empezaste a contar
causas, azares y luchas, en estos días y al pasar
por delante de La Moneda, tú tarareaste a Jara.
Me miraste, "Así tan duro, tienes un aire a guevara".

Y entramos en un bareto, y allí alguien cantaba a Fito.
"A este paso me enamoro, sólo me falta otro pisco".
"Déjate de historias, súbete ahí, y cántame una de Silvio".
"Sólo si me das un beso", y todos cantaron conmigo.

Salimos del bar borrachos, agarrados de la mano,
y en la calle como siempre jodiendo andaban los pacos.
Tú les gritaste "¡Asesinos!", y los dos echamos a correr.
Tú reías, y en tu risa yo me veía caer.

Pero, "¿Dónde has estado este tiempo? Se hace tarde, vete a casa",
y en tu abrazo a lo lejos, creí oír a los Parra,
cantando para nosotros. Será mejor que me vaya.
Ahí quedé, solo, gritando, sin ti, "Te recuerdo, Amanda".
"Te recuerdo, Amanda".

(...)

Vine del norte, Ismael Serrano

Cap de setmana a la muntanya

2011-07-03T13:44:00.000-07:00

Tenia pendent una escapada als Pirineus, perdre'm entre la natura, desconnectar de tot una mica i caminar, suar, gaudir -amb certes dosis de patiment incloses i necessàries-.
Divendres al vespre vaig desplaçar-me a Campdevanol per dormir a casa d'uns bons amics. El dia següent ens llevàvem d'hora i enfilàvem amb el cotxe fins a Queralbs. Des de la Central de Daió vam caminar fins al refugi de Coma de Vaca, des d'on preteníem coronar el Balandrau (2.585m). Tanmateix, el cim estava permanentment emboirat i, presentant-se tan desagraïda la pujada, vam decidir quedar-nos prop de la tenda, matant les hores estirats a uns prats que semblaven una immensa catifa verda o bé observant -per primer cop a la meva vida- una quantitat important de marmotes que, divertides, anaven de cau a cau controlant, sempre cauteloses, la presència humana.

Aquest matí ens hem llevat un xic abans de l'hora prevista. La culpa l'han tinguda un centenar de vaques que, vés per on, han decidit pasturar just on nosaltres descansàvem. El soroll de les esquelles feia impossible mantenir el son. Us ben asseguro que llevar-se amb les marques de la màrfega a la cara i veure't rodejat de tant bestiar que et mira fixament és, si més no, una experiència curiosa.

Després d'un cafè, un entrepà i uns glops d'aigua, hem creuat un parell de valls fins acaronar el Torreneules (2.711m). Hem suat la cansalada per arribar-hi però la recompensa ha valgut la pena: isards, més marmotes i el vol d'un ocell majestuós que, pensem, es tractava d'un trencalòs.

Llavors, descens a Núria passant per l'alberg del Pic de l'Àliga. Petita pausa per dinar i disposats a encarar el tram final: el clàssic camí fins a Queralbs, seguint en paral·lel el recorregut del tren Cremallera.

Poc a poc vaig afegint topònims al país. La companyia ha sigut magnífica i la meteorologia s'ha comportat. Tan de bo el cos, demà, no es queixi gaire...

Comença el compte enrere

2011-06-27T11:21:00.000-07:00

10...

Cançó de bressol per a un nen indígena

2011-06-24T14:53:00.000-07:00

Duerme mi cielo,
mi niño eterno, dueño del mundo,
mi corazón.
Despertarás y habrá acabado la larga noche
y su terror.
Vendrá la luz y el amanecer posará en tus labios
la esperanza que sueñan los pueblos originarios.
Sueña Pichiche ¹,
con las praderas donde el manzano
ya floreció,
en esa tierra en que el huinca ² aprende
nuestros amores, los que olvidó.
Él allí comprenderá que tu gente quiera romper
las alambradas que cierran la ruta a Peumayen ³.
Duerme, mi pequeño,
que en el país al que vas dormido
escriben la verdadera historia los vencidos
No temas despertarte,
que la luz que se cuela por el tamiz de tus sueños
alumbra esta noche y limpia el cielo del mundo.
Duérmete y que vuestro sueño custodie el futuro.
Duerme mi wawa ⁴,
la Pachamama ⁵ besa tu frente y en su interior
guarda su oro negro y volátil, para ofrecértelo a ti, mi amor.
Duerme que un sueño nos salvará de tanto olvido,
y espantará al águila que acecha al puma herido.
Dulce paal ⁶,
duerme tranquilo, que aquí a la selva no llegarán
el monstruo con dientes de acero, rencor y escamas y su ley marcial,
que a la tarde llegó un mensajero con pasamontañas
diciendo que traerá música y flores por la mañana.
Duerme, mi pequeño,
que en el país al que vas dormido
escriben la verdadera historia los vencidos
No temas despertarte,
que la luz que se cuela por el tamiz de tus sueños
alumbra esta noche y limpia el cielo del mundo.
Duérmete y que vuestro sueño custodie el futuro.
(Ismael Serrano)

1.- Pichiche: "nen" en mapudungum.

2.- Huinca: "home blanc" en mapudungum
3.- Peumayen: "lloc somniat" en mapudungum.
4.- Wawa: "nen" en quítxua i aimara.
5.- Pachamama: "Mare Terra" en quítxua.
6.- Paal: "nen petit" en lacandón maia.

You kissed me... I kiss u!

2011-06-20T10:25:00.000-07:00

Naturalitat. Espontaneïtat. Tendresa. Oh yeah.

Xilenocatalans

2011-06-17T07:44:00.000-07:00

Ahir navegant per la xarxa vaig topar amb aquest petit reportatge. I per una sèrie de motius difícils d'explicar, em va fer molta gràcia.

Molt per fer, molt per aprendre

2011-05-24T10:41:00.001-07:00

Tota una lliçó del mestre Galeano. Us recomano molt aquesta entrevista. Són només 45 minuts que no tenen pèrdua.

Documental "Patagonia sin represas"

2011-05-14T07:46:00.000-07:00

Els llagosterencs, si fem memòria, recordarem aquells capítols plens de polèmica que van acompanyar, ara fa uns anys, l'arribada de la Línia d'Alta Tensió. Després, no fa tant, vam tenir a prop el cas de la MAT.

Heus aquí un nou episodi de com les grans multinacionals continuen engreixant els seus comptes particulars a base de colpejar sense escrúpols la natura i mentir compulsivament a la gent. Us recomano seguir de prop aquesta història tan real com actual, ubicada -curiosament- allà on algunes dècades enrera hi vivia feliç i en harmonia amb la Pachamama el poble maputxe.

Ulls de cel

2011-05-13T10:25:00.000-07:00

Navegant pel món (Dept)

2011-05-08T12:34:00.000-07:00

És una d'aquelles cançons que guardava com un as a la màniga tot esperant el moment precís, la jugada perfecta per a penjar-la. Però no puc més, necessito publicar-la ara.

Tot navegant pel món
omplo d'aire el cos
i la força torna una vegada més.
Sóc cercador de llocs,
emigrant de tot,
ànima que vola enmig de sensacions.
Vull imatges sempre diferents,
que canviïn els elements,
trobar-me dins un no res i veure el temps
com passa molt més lentament,
assaborint eternament
el món que hi ha al darrera.
Vull conèixer tots els grans secrets
que amaguen llocs i tanta gent,
percebre les olors d'ambient i sentir el vent
empènyer una mica més
les ganes de seguir creixent, voltant, obrint la ment.
Vull recórrer noves direccions,
poder arribar encara més lluny
i obrir tot el meu cor a un món d'emocions
que omplin el meu cos d'allò
que ara és desconegut, distant, incomprensible.
Vull fer renéixer el meu foc,
respirar molt més aprop
de tot el què no he vist avui però sé que hi ha
ben amagat per algun lloc,
que no deixaré de buscar,
voltant i obrint la ment.

Tan llunyanament a prop

2011-04-28T10:49:00.000-07:00

Sovint sento que no em cal compartir ni conviure massa estones amb la gent per captar-ne l'energia i saber si aquesta és o no de naturalesa semblant a la meva. Hi ha persones que creuen efímerament el nostre camí i ens desperten una confiança cega.
És gratificant fixar-te en allò que ens uneix més que en allò que ens separa. Tan de bo algun dia sàpiga fer, d'aquesta màxima, part important de la meva filosofia de vida.

25

2011-04-14T10:08:00.000-07:00

Si arribés l'hora -ara i aquí- de l'escac i mat, donaria per bona la partida.
Gràcies a la vida, que m'ha donat tant.
Mentrestant, amb més força que mai, segueixo jugant.

El vaixell de la Maria

2011-04-08T13:21:00.000-07:00

No us perdeu la carta de presentació de dos grups que estan emergint dins el panorama musical català. Degusteu i assaboriu El vaixell, de La Iaia, i La Maria és un animal, de 4rt1a (Quart Primera).

Mitad La iaia, Mitad Quart Primera from missalabama on Vimeo.

Un moment, siusplau

2011-04-05T07:38:00.000-07:00

Concertàs. Quan? Diumenge passat a l'auditori de Girona. A la sala de cambra, per ser concrets. Eduard Canimas. Presentació del seu darrer disc: Sagrat Cor. Sensacionalment diferent. Sobra talent sota aquella vestimenta roja. Quin tros de poeta s'amaga rere aquell posat de clown! I cada instrument, un viatge. Que si dins un bosc, que si remant... però sempre "nari nan". Moment esbojarrat a l'estil Pau Riba. Ulleres en forma de cor que fan llumetes. Samarreta imperi i mantres per alliberar la ment de prejudicis. A l'esquerra de l'escenari, la noia de cabell rinxolat no perd mai la compostura. Tema final, tocat en solitari. La cirereta del pastís. Dedicat al seu pare: Riu Brugent. I l'aigua que baixa cap al Ter com si el Ter fos l'Urubamba. La Selva i la Garrotxa, talment com aquelles cadenes muntanyoses peruanes amb capcuruculls que s'alcen més enllà dels quatre i dels cinc mil. Quin fart de viatjar. Però tranquils: de la canoa no cau ningú.

Bom feeling!

2011-03-29T07:24:00.000-07:00

Nous polítics corruptes a quatre passes de casa. L'estira i arronsa a Líbia entre partidaris i detractors de Gaddafi, ara condicionat per la intervenció d'això que anomenem Comunitat Internacional. Concentracions -uns diuen que altíssimes, altres que insignificants- de plutoni radioactiu a Fukushima. El debat etern sobre si els catalans hem de continuar fent o no pedagogia a les Espanyes. Al poble, comença el ball de noms que encapçalaran i formaran les llistes polítiques de les eleccions de maig, alhora que demà sabrem què n'acaba essent d'allò que apuntava a un centre cultural. La tirallonga de problemes que ens rodegen podria ser inacabable però avui res pot aturar aquest bom feeling (ei, i el vídeo, amb una classe intensiva d'alemany de regal!).

Cotidiano I, de Mario Benedetti

2011-03-22T07:50:00.000-07:00

Quan vaig llegir aquest poema per primer cop, de seguida vaig saber que, més tard o més d'hora, acabaria penjat al bloc. Perquè és una manera excel·lent de recordar-nos que som, "només", espurnes del temps. I perquè la reflexió que planteja mereix ser, des del meu humil punt de vista -i valgui el joc de paraules-, més quotidiana. Que parli el poeta, doncs.

La vida cotidiana es un instante
de otro instante que es la vida total del hombre,
pero a su vez ¿cuántos instantes no ha de tener
ese instante del instante mayor?

Cada hoja verde se mueve en el sol
como si perdurar fuera su inefable destino.
Cada gorrión avanza a saltos no previstos
cómo burlándose del tiempo y del espacio.
Cada hombre se abraza a alguna mujer
como si así aferrara la eternidad.

En realidad todas estas pertinacias
son modestos exorcismos contra la muerte,
batallas perdidas con ritmo de victoria,
reos obstinados que se niegan
a notificarse de su injusta condena,
vivientes que se hacen los distraídos.

La vida cotidiana es también una suma de instantes,
algo así como partículas de polvo
que seguirán cayendo en un abismo.
Y sin embargo cada instante,
o sea cada partícula de polvo,
es también un copioso universo.

Con crepúsculos y catedrales y campos de cultivo
y multitudes y cópulas y desembarcos
y borrachos y mártires y colinas,
y vale la pena cualquier sacrificio
para que ese abrir y cerrar de ojos
abarque por fin el instante universo,
con una mirada que no se avergüence
de su reveladora
efímera
insustituible
luz.

Manel - Aniversari-

2011-03-13T09:18:00.000-07:00

Cuidant tots els detalls perquè el seu segon disc estigui a l'alçada de les expectatives.
De moment pinta MOLT bé!

A la dona

2011-03-08T07:35:00.000-08:00

A la dona, treballadora o no treballadora.

La joia del sud

2011-03-05T13:37:00.000-08:00

Andalusia em va rebre amb una temperatura estival i els ametllers florits. Sevilla vaig trobar-la vestida de dissabte, amb camisa de ratlles i dosis generoses de brillantina; les aigües -encara navegables- del Guadalquivir; la Torre del Oro; la Giralda i el barri de Triana. Tapa aquí, tapa allà, arribem a Plaza España (on, per cert, espero que ben aviat hi sigui necessari algun retoc).

A Écija, la sartén de Andalucía, la ciudad de las torres, vaig comprovar que els astigitanos hi viuen tranquils però mirant-se sempre de reüll el cabal del riu Genil.

La formosa Granada va saludar-me amb agradable veu de dona, parlant-me una mixtió d'andalús i català. Em va caldre esperar que claregés per conèixer-li la cara, doncs l'havia visitada al capvespre, tot era confús i el ron poc hi ajudava. Tancant i obrint paperets, vaig passar la nit entre somriures. Allà, amb aquell decorat, era impossible sentir-se estranger.

La panoràmica que hom pot captar des del mirador de San Nicolás és meravellosa: l'Albaicín, el Sacromonte, l'Alhambra i els jardins del Generalife. Al fons, la majestuositat de Sierra Nevada. I si a tot això hi sumem dues tapes removent-se a l'estómac, bons amics i -pocs metres enllà- una guitarra acompanyant la veu estripada que reclama el bon flamenc, la sensació acaba resultant dificil de descriure.

Ja sol, paseo de los Tristes amunt, girant a mà dreta i enfilant-me per la cuesta del Rey Chico, vaig resseguir el clatell de "La Vermella". Una bona estona després, descendint el camí principal d'accés per a peatons, vaig aprendre que aquell llibre aparatós que corria per casa els pares i que es titulava Cuentos de la Alhambra, l'havia escrit un nord-americà de nom Washington Irving pels volts de 1832. Ha plogut des de llavors!

Cansat de tant caminar vaig entrar a una taverna on, embocant un shawarma, digeria els versos de Benedetti. "Si te quiero es porque sos/ mi amor mi cómplice y todo/ y en la calle codo a codo/ somos mucho más que dos". Sortint d'aquell local i buscant la Gran vía de Colón, vaig necessitar el recolzament d'un parell de persones que, de bon grat, van reensenyar-me el nord. Jo crec que tal desorientació era responsabilitat del poeta: inevitablement encara em trobava a l'Uruguai, entre prades verdes que s'estenen fins l'horitzó i vaques que pasturen pacients, tenint jo el porongo entre les mans i escalivant-me la llengua a base de mate.

Vaig estar només dos dies gaudint Granada però vaig disfrutar-la en tota la seva nuesa. Quant més l'acaronava més em complaïa; quantes més coses sabia d'ella, més interès em despertava. El nostre idil·li va tenir una màgia especial i vaig abandonar-la prometent que, tard o d'hora, ens tornaríem a veure. Sentia que, en certa manera, hi havia deixat pendent alguna cosa.

Córdoba és una altra història i un ambient diferent. Res pot comparar-se a Granada però els carrers petits i pintats de blanc de la judería, la mesquita i mil raconets agradables on perdre's i devorar Machado, Martí i Pol o Neruda, també tenen el seu encant.

Andalusia té un toc especial. Visitar-la amb el meu castellà apàtrida ha sigut un plaer. Un plaer dels bons, gairebé tan gran com creuar-me amb gent preciosa pel camí. Ho deixo anar per enèssima vegada: val la pena no deixar mai de caminar...

Dies de "tapeo"

2011-02-26T15:32:00.000-08:00

Ja ho diu la imatge: a Andalusia, els mojitos valen 4.5€, la sangria 2.5 i les tapes... punts suspensius!
Passaré uns dies pel sud de l'Estat, visitant bons amics i un territori del qual m'havien explicat coses fantàstiques però que mai fins ara havia tingut la sort de poder conèixer.

Manifest

2011-02-22T07:38:00.000-08:00

M'ha arribat via correu electrònic aquest text que firma l'escriptor valencià Manuel Baixauli. M'ha semblat interessant donar-ne difusió a través del bloc.

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Toti que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quanfullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política im’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique méstemps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquèm’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant elsdarrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que lesjustifique, al costat de mancances en camps tan importants com lasalut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que hadegradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüènciesencara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitatcultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món;manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus delpoder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any,la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de laseua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades aajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partitpolític que governa; presidents presumptament implicats en tramesempresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conéixercada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres ambtristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a ImreKertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell espreguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogutarribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps,i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosismenudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, ide sobte t’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendreque, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantallabuida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canalSuper 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, imuda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em vafer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. Éstemps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, enl’època de la globalització i de la desaparició de les fronteresinformatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar ales nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquellintrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrirals qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler vaguanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de lahistòria fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap aun altre costat.No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ellscòmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara,els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’hacomés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre diesdictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicaciócorromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desigpoderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho potdesmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga elnostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïnsindiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilemad’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

Manuel Baixauli

Sous les pavés, la plage!

2011-02-15T10:45:00.000-08:00

És cert, Dani: la revolució no vindrà, no; la revolució ja fa temps que ha començat. Sota les llambordes, la platja!

Run run se fue pal Norte [Inti Illimani]

2011-02-13T12:09:00.000-08:00

Una versió excelsa d'aquest tema trist i emotiu de la Violeta.

Allí estaré

2011-01-31T14:53:00.000-08:00

En la intensidad de los acordes del charango,
en lo más profundo del canto de la quena; allí estaré.
En las alturas, observándote. Quizás con ojos de cóndor,
quizás sientiendo como fuego en mi espalda
el calor de este verano andino.
Pero cuando mires nuestro cielo, no lo dudes: allí estaré.
Tal vez chispeteando en el firmamento,
tal vez cantándole a la Luna. ¿Qué más da?
Seré donde quieras encontrarme; créeme.
Siendo viento en cada nota de tu zampoña,
volando entre el aliento que termina pariendo melodías.
Siénteme donde me quieras sentir.
En las aguas del lago sagrado cuando caiga la noche.
Pruébalo. Párate en la orilla, escúchame en el silencio.
Seré en cada paso que tú des, viviendo contigo
la energía del sentimiento que nos une.
A pesar de la distancia, a pesar de los pesares:
allí estaré.

La ciutat llunyana

2011-01-29T07:42:00.000-08:00

Fa poca estona mirava un vídeo d'en Raimon a Vilaweb. Es veu que ha sigut investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant. En el transcurs del seu discurs, com no podia ser d'altra manera, trenca una llança a favor de la unitat lingüística.
Sento, com el cantautor de Sueca, que la nostra és una llengua debilitada per la polèmica, cansada de tants debats sense fonament, menyspreada conscientment, amb mala grapa.

Minuts més tard, a raó d'una carambola difícilment explicable -però d'aquestes que sovintegen quan un es manté connectat a la xarxa sense saber massa bé què hi fa-, em retrobo amb La ciutat llunyana, un poema preciós d'en Màrius Torres. Rascant-li una mica la panxa al Senyor Google acabo topant amb aquesta versió musicada tan fantàstica, interpretada per l'OJC i que em ve de gust compartir avui amb tots vosaltres.

Permeteu-me una darrera divagació:
La proposta de l'esperanto com a llengua auxiliar internacional no va prosperar. No interessava. Al cap i a la fi els idiomes, les llengües, també són -entre moltes altres coses!- un instrument més en mans dels estats per controlar i dominar les societats. Donem-li ara una oportunitat a la música. Utilitzem-la per sobrevolar fronteres i aprendre de tot i de tothom. Enlairem-nos, però, sense oblidar mai d'on som ni deixar de denunciar allò que és injust.

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Bona diada de reis!

2011-01-05T07:22:00.000-08:00

Soy ciudadano del amor,
llevo dogal de belleza
entre la hombrera y la cabeza,
entre rodilla y cinturón.
Haciendo crítica social
me perfumé de valiente,
creyeron que era disidente
y no era más que natural.

Martí me habló de la amistad
y creo en él cada día,
aunque la cruda economía
ha dado luz a otra verdad.

El mundo tiene la razón
puesta en el pan, en el diario,
ese señor rudimentario
que nos dará la absolución.

Ciega,
la vida nueva es
como un verso al revés,
como un amor por descifrar,
como un Dios en edad de jugar.
Trino,
vete al destino, al punto que será final,
juega a lo que no jugué
y canta que aunque sin rey mago
sigo en pie.

Seguro estoy requete mal,
debo sufrir algo extraño,
pues ni la hiel ni el desengaño
me dan canción de funeral.

El fin de siglo trae la sien
cebada de pudredumbre,
como invitándome a una lumbre
que prenderá quien ame bien.

Bendito el tiempo que me dio
una canción sin permiso.
Bendito sea el paraíso
algo infernal que me parió.

El día del Armagedón
no quiero estar tras la puerta,
sino soñando bien alerta,
donde esté a salvo de perdón.

Ciega,
la vida nueva es
como un verso al revés,
como un amor por descifrar,
como un Dios en edad de jugar.
Trino,
vete al destino, al punto que será final,
juega a lo que no jugué
y canta que aunque sin rey mago
sigo en pie.

Juego que me regaló un 6 de enero (Sílvio Rodríguez)

Tots iguals, tots diferents.

2011-01-02T10:01:00.000-08:00

Són imatges d'un cap d'any que espero no oblidar mai.

Món

2010-12-21T08:05:00.000-08:00

No vayas a creer lo que te cuentan del mundo,
en realidad el mundo es incontable,
en todo caso es provincia de ti.
No vayas a creer lo que te cuentan del mundo,
aún los que te aman mienten

probablemente sin saber que mienten...

En la vigília te sentirás lejano

testigo de tu mundo desde el mundo.

Sin nubes de tu aliento en los cristales

la humareda del hombre se elevará en la noche
y no sabrás de donde viene el fuego,

pero la expectativa te volverá humilde.
En el mundo el abismo es un oficio,

las preguntas en vano

una vieja costumbre,
los desatinos

marca de abolengo.

No vayas a creer lo que te cuentan del mundo
(ni siquiera esto que te estoy contando),
ya te dije que el mundo es incontable.

Mundo, de Mario Benedetti

Velha infancia (Tribalistas)

2010-12-14T11:10:00.000-08:00

Você é assim

Um sonho pra mim

E quando eu não te vejo

Eu penso em você

Desde o amanhecer

Até quando eu me deito...

Eu gosto de você

E gosto de ficar com você

Meu riso é tão feliz contigo

O meu melhor amigo

É o meu amor...

E a gente canta

E a gente dança

E a gente não se cansa

De ser criança

A gente brinca

Na nossa velha infância...

Seus olhos meu clarão

Me guiam dentro da escuridão

Seus pés me abrem o caminho

Eu sigo e nunca me sinto só...

Você é assim

Um sonho pra mim

Quero te encher de beijos

Eu penso em você

Desde o amanhecer

Até quando eu me deito...

Eu gosto de você

E gosto de ficar com você

Meu riso é tão feliz contigo

O meu melhor amigo

É o meu amor...

E a gente canta

E a gente dança

E a gente não se cansa

De ser criança

A gente brinca

Na nossa velha infância...

Seus olhos meu clarão

Me guiam dentro da escuridão

Seus pés me abrem o caminho

Eu sigo e nunca me sinto só...

Você é assim

Um sonho pra mim

Você é assim...

-"Você é assim

Um sonho pra mim

E quando eu não te vejo

Penso em você

Desde o amanhecer

Até quando me deito

Eu gosto de você

Eu gosto de ficar com você

Meu riso é tão feliz contigo

O meu melhor amigo

É o meu amor"

A quatre passes

2010-12-06T12:18:00.000-08:00

Escapada a prop de casa aprofitant el pont. Anada per l'Ardenya, tornada per les Gavarres. Primer Tossa, Vallpresona i -evidentment- Rosamar. Després el mirador habitual del Puig d'Arques. Meteorologia favorable. Dos llatinoamericans com a acompanyants: l'un d'Estelí (Nicaragua) i l'altre de Pachuca (Mèxic). No els sortien les paraules per descriure els nostres paisatges. A mi tampoc.

Bricolatge

2010-11-13T09:32:00.000-08:00

El pilot i la copilot mantenen una conversa relaxada. Els observo des dels seients del darrere, incapaç de descodificar els seus missatges. Caço al vol algunes paraules, però el cos em demana una treva i l'aire que s'escola per una de les finestres em porta a fer ús -amb molt de gust- d'una bufanda. M'abrigo el coll i acluco els ulls disposat a endormiscar-me.
Dins el cap hi sento els acords suaus d'alguna guitarra. Fora el vehicle un cel de tardor estupend, lluïnt-se damunt aquestes terres garrotxines. Ja som a mitjans novembre i potser saber que el fred s'atança m'ajuda a valorar l'encant dels dies que la climatologia ens està regalant. Llarga vida a la tardor!
Tinc l'estòmac ple de menjars cuinats amb amor i amanits amb vermut i vi de garrafa. Sento a la roba l'agradable olor d'aquell asado encès amb una tècnica especial i avivat amb l'escalfor de l'amistat. De fons, el fil musical d'unes paraules dites amb veu femenina i accent xilè. Quanta dolçor...
Em sento cansat. Però el meu és un cansament agradable. Un cansament que fa pessigolles als músculs i als ossos.
A vegades penso que en qualsevol moment de la vida, siguem on siguem, fem el que fem, podem trobar motius per sentir-nos els reis del món o bé els éssers més insignificants del planeta. L'equilibri, en qualsevol cas, mai es troba als extrems; així que ajuda -i molt!- aprendre a relativitzar l'ordre i la manera tal i com van desencadenant-se els fets i els processos.
Aquests estan essent dies de bricolatge. No només de bricolatge emocional, tot i que d'aquest -per què negar-ho?- n'hi ha hagut dosis generoses.

Quin Déu? Quin Papa?

2010-11-06T12:28:00.000-07:00

Aportació de l'Enric Ramionet a la contraportada de El Punt d'avui. Com sempre, des de la meva modesta opinió, excel·lint tant en el redactat com en la reflexió.

Deu ser la metafísica la que ha inspirat l'edificació de les grans catedrals, però tant ara com en èpoques encara més obscures és la física la que les manté dretes o les deixa caure. La Sagrada Família, que ha resistit en vertical l'emocionant pas subterrani de la tuneladora, demà serà solemnement consagrada en català per Benet XVI. I en aquest país de gent trastornada per la identitat, la notícia ha estat que ho faci en la llengua de l'indret i no en swahili.

No podem deslliurar-nos ni per un instant d'aquest neguit, però si poguéssim estaria bé considerar la visita d'aquest home, que algú que se'l mira amb bons ulls ha definit com un viatger de l'esperit, amb la transcendència que suggereix el terme. Déu no va morir quan Nietzsche en va donar la notícia i encara avui quasi el 90% de la població mundial es declara creient. Però la pràctica i el seguiment dels preceptes corresponents es redueix i la capacitat d'ordenar-nos la vida segons les veritats revelades que estableixen per decret diví els punyeteros que se'n proclamen intèrprets ha minvat extraordinàriament.

Ara que aquí ja no mantenen el tron de forma tan indiscutible al costat o damunt dels poders terrenals, demanen amb humilitat un lloc a la plaça pública i afirmen que la fe i la raó son compatibles i, fins i tot, gosen atribuir-se els mèrits de la societat oberta. Si no tinguéssim memòria de qui aixoplugava el seu pal·li, si no sabéssim de les estretors tradicionals de la seva mirada, si no veiéssim en el miralls d'altres religions avui més vigoroses, com l'islam, fins a quin punt la seva concepció del món tendeix a ser totalitària, és a dir, a abraçar-ho tot, potser ens farien dubtar. Valors! Espiritualitat! exclamen, però se centren a mantenir els privilegis del Concordat i la Cope i els tics imperials de la reconsagrada Conferencia Episcopal espanyola i algun que altre negoci tèrbol.

En aquestes terres la història ha forjat clericals i anticlericals afiladíssims, encara que avui el tremp de les respectives espases s'ha suavitzat sensiblement: però al marge d'aquestes tradicions confrontades i reivindicant un Déu molt més seductor que el que santifiquen uns i situant-se sovint molt més a prop dels febles que teòricament preocupen els altres, existeixen uns creients que aquests dies han procurat fer sentir la seva veu desaprovant la mercantilització, la imatge mediàtica, l'ostentació i la institucionalització de l'església.

La providència m'ha fet arribar justament ara un exemplar de l'Agenda Llatinoamericana del 2011 que s'acaba de presentar a Girona. La inspiren cristians com Pere Casaldàliga, com José Maria Vigil, gent admirable que s'ha compromès amb la vida i amb els pobres que, generalment, escriuen i animen uns textos situats a ran de terra, però que en aquesta ocasió alcen la mirada per interrogar-se sobre Déu.

Per reclamar més evangeli i menys religió, per advertir que la qüestió no és creure o no creure, sinó en quin Déu es creu. Per canviar el món, escriu Casaldàliga, s'ha de canviar d'església i de Déu. I també de papa, pot afegir qui no temi l'excomunió. En tot cas, l'agenda proporciona una llum més resplendent que la que travessa els vitralls de la Sagrada Família i l'esperança d'un món molt més habitable que el que anuncien els que demà passejaran exaltats per Barcelona.

No som pocs!

2010-10-31T03:26:00.000-07:00

No sé si som prous. En qualsevol cas, sé que som molts. Aquí en teniu una mostra: 5771 persones a Vic, rècord mundial de participació a un lipdub acreditat per la World Records Academy. I sota un lema ben clar: INDEPENDÈNCIA.

quand je marche

2010-10-26T06:32:00.000-07:00

Un tema preciós de Camille, la Björk francesa.

Herois

2010-10-24T05:53:00.000-07:00

Una proposta cinematogràfica dirigida per Pau Freixas. Disponible en castellà o en català. Tu tries.

Reptes

2010-10-13T15:21:00.001-07:00

N'hi ha que necessiten nous reptes cada cert temps. Jo sóc d'aquests. Estic a punt de començar-ne un de prou important. Això em demanarà un temps d'adaptació, força grapats de paciència, dosis generoses d'optimisme i esforç. Vesso d'il·lusió per tirar-lo endavant i aconseguir que les diferents parts implicades en surtin satisfetes. Sobretot serà una gran ocasió per aprendre. I per fer un pas endavant. Per créixer i fer-me més gran. Per pulir alguns defectes. Per aprendre a compartir. Per treure el millor de mi.
Endavant, doncs.

uirpsE

2010-10-10T07:52:00.000-07:00

Al rei prenem-li-ho tot, però la paraula... la paraula donem-la al poeta!

A la platja, Laia, sola. El mar i el cel s'esborraven, i no hi havia sinó una rialla, la rialla del sol, una destral a les carns de la noia. Aigua propera, i la llengua refregava la sorra eixuta, i tan propera com endevinava l'aigua! I l'esmicaven milers i milers de formigues, de formigues roges, aquelles roges formigues que havien suquejat. Un vesc espès la untava i atreia damunt d'ella uns estranys i insuportables sorolls. Penetraven alhora i s'iimmobilitzaven endins de les orelles, emplenant-les com venjatives formigues uns enemics caus presos per assalt, l'eixordadissa de la colla contrària, les diverses aguditzades remors del camp, l'engrandit eco del cantussol del joc dels companys. A la una, la mimula, qui toca para. A la una, la mimula, quina set!
Es varen escolar unes quantes hores en la solitud. La rialla del sol empal·lidia i joguinejava enmig d'heures i de runes, al casal fort de Pujol Vell. Laia es redreçà. S'alçava i anà caminant a poc a poc cap al poble. Tentinejava, ensopegava, tremolosa, cansadíssima. Al seu davant, el turó de Santa Tecla s'enfonsava de ric-ric de grills. Passà la fondalada dels garrofers, i ara els fruits no la temptaven. Un carrer.
- D'on ve, aquest gallimarsot?
- Sempre darrera els bordegassos. Ja en deu haver feta alguna.
- Duu els vestits rebregats.
- Potser el mal.
La badia se li mostrava, oberta, segura. Les barques fregaven la calma de les aigües blaves. El cel era també, però lluny, a la carena, es mantenia rogenc.
Laia tustà a una porta. La mare sortia.
- Ets tu?
Topava amb les parets, embriaga, i ho empudegava tot d'aiguardent.
- Ets tu? Vés-te'n al llit, grandíssima, no tastaràs res.
Laia s'esquitllà. La dona es queixava:
- Aquesta m'ha de matar, m'ha de matar.
Ho deia convençuda i s'amorrava a l'ampolla, per oblidar. S'entossudia:
- A qualsevol moment se'm nuarà el bocí. M'ha de matar.
A les golfes, en la tenebra, Laia encara tremolava, molt malalta, desemparada. Corredisses de ratolins. Una espurna de llum d'una estrella entrava per una escletxa i consolava una mica Laia.

Fragment de Laia (1932), de Salvador Espriu

XIa caminada Memorial Isabel Vilà

2010-10-04T13:25:00.000-07:00

Per segon any consecutiu, de Llagostera a la Bisbal d'Empordà: 26 quilòmetres caminant tot travessant les Gavarres i recollint moixins i ous de reig.
Aquí teniu algunes instantànies del pla de Panedes pels volts de les 8 del matí del passat diumenge. Per cert, un dia de tardor esplèndit.

Tornen les cançons de Sau

2010-09-28T06:17:00.000-07:00

Un calfred difícil de descriure el que vam sentir dissabte a la nit tot escoltant la nova formació Tribut a Sau (Jofre Bardagí + Miquel Abras + Berta + Joan Tena + Joan Masdéu + ...) a les barraques de Santa Coloma de Farners.
Per una qüestió d'edat mai abans havia pogut gaudir en directe de les cançons de Pep Sala i Carles Sabater. Aquest passat cap de setmana, doncs, al sempre acollidor parc de Sant Salvador, vaig fer-ho per primera vegada.
La veritat és que ara feia força temps que no xalava tan intensament en un concert d'aquestes característiques.

El meu recer

2010-09-26T09:51:00.000-07:00

Dóna'm un recer

on hi pugui estar bé,

on hi toqui aquell Sol de tardor.

I on molt rarament

senti cap desconhort

i on el cel sigui d'un blau molt fort.

(Xesco Boix)

Entalto Aragón!

2010-09-21T13:53:00.000-07:00

Només les grans persones saben guanyar-se el cor i els aplaudiments de la gent sense deixar de dir el que pensen.
José Antonio Labordeta, descansi en pau.

Expedició llagosterenca a la Pica d'Estats

2010-09-14T09:35:00.000-07:00

La Pica (3.143m), el Pic Verdaguer (3.125m) i el Montcalm (3.075m). Una excursió preciosa, unes sensacions magnífiques, una companyia fantàstica i un temps immillorable. Tot en un dia. 11 hores de ruta per commemorar l'11 de setembre. La diada. La nostra diada.
VISCA CATALUNYA LLIURE!

L'home de Srebrenica (Titot i David Rosell)

2010-09-07T08:27:00.000-07:00

Sempre ens quedarà la música per aprendre a no oblidar, per recordar els encerts i els errors de la nostra espècie.

Pedralta

2010-09-06T09:03:00.000-07:00

Imatges d'avui al migdia des del mirador de Pedralta, que queda a prop del meu nou lloc de treball.

Els Carcaixells i el Montclar (417m), un lloc emblemàtic de l'Ardenya.

De mostres d'incivisme, malauradament, se'n troben arreu... Al fons, l'ermita.

Panoràmica d'un tros del massís de Cadiretes amb Llagostera amagant-se rera la calitja.

De prop, sembla que la roca t'hagi de caure al damunt!

Pedralta i la seva bellesa granítica.

? ... ¿?

2010-09-03T06:56:00.000-07:00

Una vegada, mentre passava uns dies a Santiago de Xile, vaig preguntar a dos amics que estudiaven Història a la universitat d'allà quin era el moment a partir del qual l'Illa de Pasqua formava part del territori xilè. La seva resposta van ser cares de perplexitat.
Avui, tretze mesos després, una d'aquelles persones m'ha fet arribar aquest vídeo que tanca aquell maleït interrogant; però n'obre de nous...

Pensament GLOBAL, actuació LOCAL

2010-09-02T10:40:00.000-07:00

Font: www.mapuche-nation.org

La huelga de hambre iniciada el 12 de julio por los presos políticos mapuches de las cárceles de Concepción y Temuco, a la que se sumaron en pocos días otros pu weichafe (guerreros) recluidos en los presidios de Angol, Lebu y Valdivia, hasta totalizar más de una treintena de hombres resueltos a los más grandes sacrificios por lograr su libertad y la de su pueblo, ha puesto a prueba a todos los sectores sociales y políticos de Chile.

Aunque no es extraño que para el Gobierno, los principales medios de comunicación, el gran empresariado, los partidos sistémicos y los aparatos de Estado, esta huelga constituya un “no acontecimiento” y por ende sea silenciada (¡el propio Ministro de Justicia declaró al cabo de un mes no saber nada al respecto!), resulta vergonzosa la indiferencia de gran parte de la opinión pública nacional, de muchas organizaciones

sociales, de gente de izquierda y de intelectuales que normalmente aparecen asociados a la defensa de los Derechos Humanos. Si bien es cierto que el cerco mediático tendido por los consorcios que controlan los medios de información, especialmente la TV y la prensa escrita de tiraje nacional, ha creado una cortina de silencio y de invisibilidad en torno a la cruel realidad sufrida por el pueblo mapuche y sus más decididos luchadores, esto no excusa el mutismo de quienes por historia, tradiciones, declaraciones de principios y representatividad social, deberían hacer oír sus voces de manera potente. Ello no ha ocurrido. Solo los medios de información “alternativos”, dos o tres radioemisoras de cobertura nacional, un grupo minúsculo de parlamentarios, unas cuantas organizaciones defensoras de los Derechos Humanos, además de numerosos colectivos políticos y sociopolíticos de la vasta franja (especialmente juvenil) no representada en la institucionalidad política, y un puñado de personas de buena voluntad, han sido las excepciones que han salvado un poco el honor y dignidad del anestesiado pueblo chileno.

Mucha gente en la izquierda, la intelectualidad progresista y en el mundo asociativo popular ha callado o se ha limitado a declaraciones rituales sin desplegar sus fuerzas, capacidades e influencias para detener la acción represora del Estado chileno contra este pueblo originario. Parece que no se entiende que las reivindicaciones levantadas por los presos políticos mapuches –no aplicación de la Ley Antiterrorista en las luchas sociales, desmilitarización de la Araucanía, no al doble juzgamiento (justicia civil y justicia militar) por los mismos hechos constitutivos de presuntos delitos, inhabilitación de los “testigos sin rostro” pagados por las fiscalías para incriminar a los acusados, garantías de justo proceso, término de las abusivas prácticas de “detenciones preventivas” que permiten a los fiscales mantener discrecionalmente encarcelados durante años a un acusado aunque no haya sido pronunciada una condena en su contra, entre otras- conciernen a todos los habitantes de la República de Chile.

Numerosas personas no logran advertir que la lucha mapuche trasciende los intereses específicos de ese pueblo-nación ya que la defensa del medioambiente, de los Derechos Humanos y de las libertades democráticas son causas universales que deben ser abrazadas en toda circunstancia y lugar. En realidad, lo que estos sectores no alcanzan a percibir, es que la lucha mapuche por la recuperación de sus tierras ancestrales usurpadas bajo el amparo de la ley y de la fuerza del Estado de Chile, es parte de las causas de la humanidad progresista por salvar al planeta, a la especie humana y a las demás especies de una destrucción segura si no se detienen y revierten las consecuencias de un modelo económico productivista y depredador de los recursos naturales y humanos.

Enfrascados en sus particulares problemas sectoriales o gremiales, con sus organizaciones sociales destruidas, atomizadas o debilitadas por la implementación implacable del modelo neoliberal durante varias décadas consecutivas, desinformados sistemáticamente por los medios de comunicación de masas y sufriendo una anomia de representación política sin par desde hace más de un siglo, los sectores populares chilenos -salvo muy contadas y honrosas excepciones- han manifestado una indiferencia atroz ante el drama que desangra a uno de los pueblos matrices de su propia existencia. ¿Por qué razones quienes dicen ser sus portavoces y representantes no impulsan la movilización, por ejemplo, contra la Ley Antiterrorista heredada de la dictadura y aplicada profusamente por los gobiernos de la Concertación y el actual gobierno? ¿Esta apatía y quietismo se explica solo por el clima generalizado de despolitización que afecta a la sociedad chilena o es también el resultado, cuando se trata de la “cuestión mapuche”, de cierta dosis de inconfesado e inconfesable racismo?

Entretanto, las comunidades indígenas “en conflicto” han continuado sus movilizaciones y la huelga de hambre de los presos políticos mapuches ha entrado en una fase en que la vida de esos pu weichafe corre serio peligro. Para ello solo han contado con sus propias fuerzas y la ayuda de los pocos chilenos que han apoyado –por solidaridad, conciencia y dignidad- la causa mapuche. Estos chilenos dignos también lo han hecho porque saben que, como certeramente señalaba un gran pensador revolucionario del siglo XIX, “un pueblo que oprime a otro pueblo no puede ser libre”.

El recorte a las libertades individuales y a los derechos sociales; las desmesuradas e indebidas facultades de la Justicia militar; la acción abusiva de fiscales todopoderosos que no trepidan en recurrir a montajes y pagar testigos para “probar” sus acusaciones, que prohíjan torturas y tratos vejatorios, que extienden –a la manera del fiscal Ljubetic- su delirio persecutorio en contra de los familiares y amigos de los acusados, que ponen cortapisas al derecho a una adecuada defensa, y que encabezan campañas mediáticas para crear un ambiente propicio para que la opinión pública acepte condenas de hasta más de un siglo de presidio por supuestos delitos en los que no se produjeron víctimas fatales, son amenazas contra los derechos democráticos, que el pueblo chileno tarde o temprano experimentará en carne propia. Es de esperar que el efecto adormecedor del modelo neoliberal y del “pensamiento único” que impera desde hace varias décadas en la República de Chile se disipe antes de que sea demasiado tarde.

Sergio Grez T., historiador

Centenari

2010-08-30T15:41:00.000-07:00

Ahir el poeta Màrius Torres (1910-1942) hauria fet 100 anys. Ens ho recordava Vilaweb, un mitjà que sempre vetlla per difondre el patrimoni cultural que ens pertany com a poble, foragitant prejudicis absurds i aquest complexe de "país petit" que tant em corseca.

Us deixo amb un tastet de l'herència que ens deixà l'artista lleidatà:

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor i escalfa els peus dels pelegrins.

LA CIUTAT LLUNYANA, de Màrius Torres

Alguna cosa falla

2010-08-25T15:10:00.000-07:00

Hi ha una frase curta però molt sàvia que diu: la política, si no la fas, te la fan. I no cal ser cap setciències per entendre-la.
També hi ha, en la societat, una tendència còmoda i covarda de passar la pilota de la responsabilitat política als polítics. És a dir, als qui es dediquen professionalment a la política, als qui en viuen.
No cal portar corbata ni americana per poder incidir en els assumptes públics de primer ordre. És cert que el nom i el càrrec ajuden a remenar la baralla des d'una posició de privilegi, però la condició, l'etiqueta de "ciutadans de peu" no ens eximeix dels nostres deures socials, del nostre compromís vers les causes pendents.
Dic -o escric- això per a mi mateix, també, no us penseu. I ho faig mirant-me de reüll una informació que tinc damunt l'escriptori i que parla de l'enèssim cas de persecució i repressió policial vers la gent més militant i activa dels moviments antisistema i, en concret, de l'esquerra independentista. Ara és l'Eudald Calvo i el seu germà Adrià, abans d'ahir la Núria Cadenas, ahir els qui van cremar les octavetes del rei... i demà? Demà a qui li toca?
No m'empasso que els mossos d'esquadra no tenen altra feina més urgent i necessària pel bé del país que perseguir aquests joves que amb tot el dret del món defensen les seves idees invertint-hi temps i suor. No em crec que cobrin per dedicar-se a despertar els detinguts amb crits de Arriba España o fer sonar el Cara al sol a través d'un telèfon mòbil. Si energúmens així formen part del cos policial de Catalunya, estem servits.
D'incompetents n'hi ha a totes les feines, ho sé. Però la de policia -com la de mestre i altres oficis amb un alt grau de responsabilitat- em sembla una professió tan seriosa com delicada, així que no m'explico com podem tolerar que xitxarel·los amb cervell de mosquit s'enfundin una pistola a la cintura i sembrin la justícia arreu fent gala d'una placa i d'un escut que vesteixen a traïció.

De records i memòries

2010-08-21T07:57:00.000-07:00

Vàries vegades us he confessat la meva mala memòria. Sóc despistat de mena i això m'ha portat més d'un disgust. Envejo els qui són capaços de retenir detalls i informacions com esponges, d'absorbir-ho tot. Potser perquè penso que és un punt a favor d'ells a l'hora de moure's amb criteri i intel·ligència per aquest món de boigs. Tenir la base de dades ordenada és un gran què, independentment de les gigues que càpiguen a cada disc dur.
Tot i ser oblidadís com el que més, em considero privilegiat en una cosa: recordant els lligams personals i les estones compartides amb altra gent que, en certa manera, formen part d'un passat sempre present. I no ho destaco per fanfarroneria, sinó per la sensació que en aquest sentit els humans patim una amnèsia preocupant.
Estudiant química a l'institut hi havia una lliçó que es titulava Tot tendeix a l'entropia. A mesura que avança el temps vaig entenent el sentit i el significat d'aquell missatge tan cru. No vull semblar catastrofista però sovint a la vida resulta inevitable allunyar-se de persones que, potser, voldríem tenir (i sentir) més a la vora. Cal acceptar -a contracor- que els camins tard o d'hora es bifurquen i que d'aquesta divisió en sortiran noves dreceres, nous senders.
A vegades l'atzar ens regala alguna sorpresa i retrobem les petges d'aquestes personetes que, per un o altre motiu, van guanyar-se un racó en el nostre arxiu de records i memòries. Potser les marques només serveixin per constatar que anem movent-nos en direccions oposades. Potser no. Potser indiquin que accelerant un xic la marxa atraparem aquell subjecte tan anhelat.
I és que si un remou els records i les memòries sempre hi trobarà, més o menys amagats, més o menys profunds: sentiments. I com l'arqueòleg que analitza les restes de civilitzacions antigues amb devoció, a mi m'apassiona recuperar i estudiar els sentiments, elements d'una reacció química inefable, els feedbacks d'un encanteri que, sí, va durar el que va durar... i què!? No us penseu: dic tot això sabent i acceptant -amb resignació, és clar- que recordar no és viure altra vegada.
Qui sap si quan el retrobament sigui possible en farem prou amb l'actitud i les paraules per donar continuïtat a la pel·lícula. Com ressuscitar el sentiment? Les segones parts solen decebre i la màgia no és més que trucs efímers que s'encadenen amb una certa dosi d'engany.

Almarita (La Rue Ketanou)

2010-08-15T07:50:00.000-07:00

lles sont peut-être les folles de Nevers ou de Séville
Des bracelets qui farandolent, des boucles d’oreilles qui sourient
A une robe de gitane, une gitane que l’on rencontre
Sur une scène à macadam, une histoire que l’on raconte
La musique c’est elle et la fête fait son entrée

Almarita danse, chante pour les gitans
Et que ton cœur vole au vent, ton âme en caravane
Almarita danse, chante pour les gitans
Et que ton cœur vole au vent, ton âme...
...en caravane

Elles chantent pour tous les printemps
Tant de vie et ces gros temps
Mais elles ne peuvent y rester
L’âme gitane ne fait que passer
Elles se suicident cent fois par jour
Pour dire «on n’brade pas l’Algérie ou bien l’amour
Ces choses-là ne repoussent pas»
La musique c’est elle et la fête fait son entrée
(...)

Vall de Núria - Estanys de Carançà - Toès i Entrevalls

2010-08-13T10:38:00.000-07:00

Travessa feta els proppassats 7 i 8 d'agost amb quatre amics de Campdevànol i una companya bisbalenca.

Mercedes Sosa + Calle 13

2010-08-10T12:04:00.000-07:00

T'agrado?

2010-08-09T01:23:00.000-07:00

Tranquils, no és cap proposta indecent! Resulta que fa uns dies vaig rebre un correu electrònic que informava d'un concurs de fotografies que organitza Productes de la Terra a través de la xarxa social Facebook. S'hi premiarà la millor imatge rebuda on aparegui algun dels articles que ells tenen en venda. I bé, dóna la casualitat que jo, quan viatjo, acostumo a portar amb mi una dessuadora negra amb el lema FREEDOM CATALAN COUNTRIES inscrit.
Per això aprofito el bloc per demanar-vos que busqueu l'espai de Productes de la Terra a Facebook, cliqueu que us agrada la seva pàgina i, quan pogueu accedir als continguts del seu mur i a les seves fotografies, busqueu les 6 imatges que hi he enviat. Un cop les localitzeu -que no us serà difícil-, si us fan el pes, podeu clicar al M'AGRADA; si a més a més voleu deixar-hi algun comentari... collonut! Sembla ser que el jurat avaluador del concurs tindrà en compte aquests detalls, més enllà de l'originalitat i altres aspectes tècnics.
Si finalment guanyés el concurs, cosa difícil, ho anunciaria a través del bloc. Seria la forma d'agraïr-vos públicament el vostre vot de confiança dedicant-me 3 o 4 minuts a internet. És molt fàcil! :)

Fragment de "Nosaltres els valencians", de Joan Fuster

2010-08-03T08:34:00.000-07:00

(...)
Som "vers catalans", que diria Muntaner. Uns catalans descolorits i invertebrats, podria objectar-hi algú. Torno a subratllar que el nom de "catalans", amb la seva ambivalència, permetria aquesta última precaució reticent. Acceptant-lo, però, en el seu valor més ampli, que abraça tots els pobles de llengua catalana, l'equívoc ja no és possible. La nostra realitat regional hi té el seu lloc, com la del Principat i la de les Illes. Fill d'un empelt català en la faixa litoral del sud de l'Ebre, el País Valencià no desment aquest origen: més encara: "és" en tant que el perpetua en les seves concrecions locals. Dir-nos "valencians", en definitiva, és la nostra manera de dir-nos "catalans". Ni la sostinguda intrusió castellano-aragonesa, ni l'hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat. Voler-ho ignorar, o deformar-ho amb arguments capciosos, equivaldria a interceptar el camí d'una comprensió sincera del "cas valencià".Un dels més lúgubres errors dels polítics indígenes del XIX i del XX ha estat, justament, d'haver desconegut la gravetat d'aquest punt. Això era tant com pensar, parlar i actuar d'esquena als interessos més primaris de la mateixa socitat.

Ja ho veieu, llegint tot un clàssic de la nostra literatura...

Penyes Altes de Moixeró (2.279m)

2010-07-26T10:04:00.000-07:00

Fa cosa d'un parell d´hores que he arribat de fer aquesta ruta pel parc natural del Cadí-Moixeró, acompanyat per dos bons amics. Costant-nos suor i esforç, després de completar-la amb èxit la sensació de satisfacció és plena. Tenim un país preciós i em pregunto si en som prou conscients.

La Cort Internacional de Justícia avala la independència unilateral de Kosovë

2010-07-22T07:33:00.000-07:00

Font: www.vilaweb.cat

Afirma que no hi ha cap argument en les lleis internacionals que prohibeixi la independència d'un país

En una sentència que encara s'està llegint ara mateix la Cort Internacional de Justícia, el màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides ha avalat la proclamació de la independència per part de Kosovë.

En la lectura del veredicte la Cort ha deixat clar que no hi ha cap argument en la legislació internacional que prohibeixi la independència d'un país.

Kosovë es va proclamar independent el febrer de 2008, independència que va ser reconeguda per la majoria dels estats de la Unió Europea i pels Estats Units. Avui 69 dels 192 estats membres de l'ONU reconeixen el govern independent de Kosovë. L'Assemblea General de les Nacions Unides, però, va demanar un dictamen de la Cort Internacional de Justícia per a saber si aquest procés era d'acord amb la legalitat internacional.

El Tribunal ha fet una llarga declaració en la qual clarament ha validat la independència kosovar. Les sentències del Tribunal no són vinculants però com a resultat d'aquesta hom espera que un gran nombre d'estats reconeguin ara la independència kosovar, un cop aclarit que la declaració d'independència no viola les lleis internacionals ni tan sols pel fet d'haver estat proclamada unilateralment.

The bright side of life

2010-07-20T04:58:00.000-07:00

Newcastle-upon-Tyne, senyors meus, es un tros de ciutat. No m'han calgut massa segons per adonar-me'n, pero com mes m'hi estic, quant mes m'hi moc, com mes la camino, mes m'agrada.
Vaig arribar-hi ahir a la tarda. Per tocar la moral, a Manchester, de bon mati, hi feia un sol espatarrant, mentre que arribant al meu nou i ultim desti, em saludava, novament, un xafec considerable.
Ballant sota la pluja, doncs, vaig cercar un hostal que reunis dues condicions: centric i economic. No va costar massa trobar-lo. Era tard i tenia l'estomac buit, aixi que despres de donar un respir a l'esquena abandonant l'equipatge a l'habitacio, vaig anar a calmar el cuquet de la gana.
Despres vaig passejar pel centre fent una aturada a la llibreria, un local immens i molt modern on vaig aconseguir connectar-me gratuitament per una hora.
Vaig continuar recorrent Newcastle i, tot buscant un cinema, vaig acabar a un teatre. Encara no se com, ja estava assegut a una bona cadira i al cap d'uns minuts d'espera, vaig gaudir del meu segon musical a Anglaterra: Spamalot, dels Monty Python. No el vaig gaudir tant com els Miserables, ni de bon tros; entre altres raons perque el text era molt mes enrabassat i complicat d'entendre. Pero tot i aixi, vaig passar una estona agradable acompanyat de somriures estridents.
Quan va acabar la funcio, a fora fosquejava. El rellotge gairebe marcava les 22h i el cel, mig ennuvolat, era un altre espectacle. Es mantenia, encara, un xic clar, de manera que el contrast de les llums de la ciutat amb els tons del -suposat- sostre celestial, donava un encant particular als carrers, carrerons i places de Newcastle. Vaig treure la camera de fotografiar i vaig decidir-me a cercar Mr. Tyne, el senyor riu que marca la frontera amb Gateshead, el poble del costat. Ni mes ni menys que set ponts -cadascun, es clar, amb el seu propi estil i amb el seu arquitecte de renom- creuen les aigues del Tyne. Resseguir el riu tot contemplant l'especte nocturn de la ciutat va ser entretingut. Ja no plovia i la temperatura era ben agradable.
Avui m'he volgut fer el valent i tastar un esmorzar 100% angles. Crec que no tindre gana ni per sopar! M'hi han posat de tot: mongetes, una especie de botifarra, dos trossos de baco, un tomaquet enorme, una cosa fregida que no se pas que era... Em sembla que d'aqui una estona menjare un parell de peces de fruita i prou. A la nit, en qualsevol cas, potser mengi alguna cosa lleugera -si es que la trobo!.
Avui he continuat passejant, fent la volta al St. James Park Stadium, el lloc on juga el Newcastle United. Hi organitzen unes visites guiades que no he volgut pagar, pero fent-me el curios he tingut la xamba de convencer un paleta que estava treballant per alla perque em deixes entrar a dins del camp i fer un parell de fotografies rapides al terreny de joc. I com que aqui la gent sempre intenta quedar be amb el turista -d'aixo si que n'hem d'aprendre d'ells...-, no s'hi ha negat.
Ara tinc pensat anar a banyar-me a una piscina coberta que hi ha per aqui. Despres menjare una mica i un noi de la llibreria -on he tornat a anar i des d'on escric aquestes darreres linies del viatge- m'ha recomanat una pel.licula francesa que fan a un cinema proper. A la nit, em tornare a perdre per alla on corre Mr. Tyne.
I res, dema al migdia ja anire cap a l'aeroport. Aterrare a Girona a mitja tarda, content d'haver conegut Anglaterra -i part de Gal.les-, pero tambe satisfet per arribar de nou a casa i poder treure profit, d'una forma diferent, a les vacances!
Gracies als que, en un moment o altre, us heu passat pel bloc aquests ultims dies :)

Liverpool i Manchester

2010-07-18T07:03:00.000-07:00

Un catala de Llagostera i un argenti de Buenos Aires caminen lentament pel port de Liverpool, resseguint els diferents molls, conversant i filosofant sobre la vida. S'acaben de coneixer fa unes quantes hores pero de seguida han vist que moltes coses els uneixen. D'entrada, tots dos viatgen sols i necessiten companyia.
L'argenti va creuar l'Atlantic disposat a passar sis mesos rondant pel vell continent, deixant-se portar per un concepte romantic d'Europa -alimentat per certes lectures, determinades pel.licules, comentaris concrets- i ara, gairebe un mes despres de la seva arribada, enyora tot el que ha deixat a l'altre costat de la bassa. Te clar que tornara abans dels cinc mesos que li resten, pero encara no sap quan ni des d'on; es conscient que no es canvia de continent gaire cops a la vida i esta disposat a treure forces d'on calgui per fer-se una idea mes completa d'aixo que tothom coneix per Primer Mon.
Del catala... que us en puc dir? Ell te la patria mes a la vora i ja sap que aviat hi estara de retorn. Es sent a gust amb aquella conversa sobre el sentit de la vida, les contradiccions entre el que fem i el que pensem i totes aquestes questions eternes, que val la pena repensar i replantejar-se de tant en tant. Esta convensut de la seva decisio de posar punt i final al seu viatge perque no li ve de gust aguantar un temps tan delicat ni esforsar-se en va per comunicar-se amb la poblacio autoctona d'aquest curios pais on ara es troba. Creu que Liverpool es una ciutat interessant; mes del que es pensava. Ho ha passat be visitant la Beattle's Story i Matthew's Street, alla on Lennon, McCartney i companyia van iniciar la seva carrera estel.lar.
Els queden poques hores plegats. Es questionen com n'es de rebuscada la identitat humana perque tot el que els envolta els resulti tan forani i, en canvi, els temes que han intercanviat al llarg d'un dia, malgrat provenir de punts geografics prou distants, els es tan familiar.

---------------

Manchester, capital del nord d'Anglaterra, bressol de la revolucio industrial, centre mundial de la industria textil del coto i historica defensora de la llibertat de comers internacional.
Hi he arribat al migdia. N'esperava, potser, una ciutat mes gris. Es cert que no he estat encara mai als Estats Units, pero enlloc com aqui he vist tan ben representat el capitalisme salvatge. Les xemeneies fumejant donen pas, avui, a un dinamic centre financer, economic, cultural i administratiu. Som diumenge, d'acord... pero hi ha alguna altra cosa a fer que no impliqui, innecessariament, consumir? Tothom -i, deixeu-me dir-ho: sobretot les dones- va carregat de bosses, tothom compra, tothom passa alegrament l'estona passejant innocentment amunt i avall el nom de marques mundialment conegudes. Es un parany tan ben trenat que costa escapar-ne. Com trobar un lloc on dinar que no sigui un Starbucks, un Nacho's, un McDonald's, un Burger King?
Segur que tenim algunes coses a aprendre dels nostres veins del nord. No ho nego. Pero espero que mai, mai de la vida, la nostra Catalunya s'abaixi els pantalons d'una forma tan descarada davant aquest capitalisme omnipresent, que entra per tots els porus de la ciutat sense necessitat de trucar a la porta i que tant m'incomoda. Tindrem moltes coses a aprendre d'ells, pero cada cop tinc mes clar que si be el nord creu tenir totes les respostes, no te pas totes les solucions.

All the lonely people

2010-07-17T02:27:00.000-07:00

Liverpool, 16/07/10
22.51h

Em venen al cap unes paraules de Baltasar Porcel: "els escriptors solen ser persones solitaries".
Porto tota la tarda -i part de la nit- recorrent els carrers centrics de Liverpool. Es una ciutat molt mes animada que Cardiff, pero igualment dificil de descriure.
D'entrada, es un lloc il.luminat; si no fos perque em se de vacances i em faig creure que ens trobem a l'estiu, juraria que aqui s'acosta el Nadal: llumetes per la dreta, llumetes per l'esquerra... Tambe em sembla un lloc per a il.luminats: una noia vestida de conilleta Playboy, un paio tocant la guitarra i deixant-se la veu a un tros de carrer per on no hi passa ningu...
De la mateixa manera que a Valpo, Xile, tot semblava quedar a l'ombra de Neruda, aqui tot sembla justificat pel pas, uns quants anys enrera, del quartet mes famos del panorama musical.
Es clar que entre els personatges curiosos que corren per aqui, potser tambe m'hi he d'incloure a mi mateix. Suposo que la fila que faig amb el meu paravents verd -la pluja m'acompanya alla on vagi-, la motxilla vermella, la camera penjant del coll i el rostre de perdut que duc pintat a la cara... es considerable. M'ho miro tot com si fos un quadre i jo no en formes part.
He entrat a l'alberg passats dos quarts d'onze de la nit i a fora encara hi clareja. Als carrers hi ha un cert ambient, pero els pubs estan curulls de gent i no hi cap ni una agulla. Gent de totes les edats! Si la penya ja anava torrada a les 7 de la tarda, no m'obligueu a explicar-vos en quin estat es troba ara... Nomes penso que a aquesta hora, a Catalunya, tot just acabariem de sopar!
El dia d'avui ha passat be entre hores d'autocar, buscar allotjament a Liverpool, passejar i parar-me a un cinema on he gaudit de la tercera part de Shrek amb 3D.
Una abrassada ben forta!

Cardiff (II)

2010-07-15T08:46:00.000-07:00

Transcric unes linies que he escrit aquest mati des de la badia de Cardiff, fent un cafe i una pasta dins un bar, a recer de la pluja fina i emprenyadora que caracteritza aquestes terres on ara em trobo.
"Sento que la meva aportacio d'ahir al bloc va ser ridicula, deixant alguns interrogants a l'aire. Em disposo, doncs, a corregir-ho.
Cardiff, la capital de Gal.les, va patir un boom coincidint amb la revolucio industrial i a causa de la riquesa mineral del seu subsol, sobretot de les reserves de carbo. Es una ciutat mona, petita i, curiosament, una mica fantasma. M'explico: ahir al vespre, parlant amb un noi turc que porta sis anys vivint aqui, em deia que Cardiff es una urb amb molt ambient universitari; de fet, n'hi ha tres, d'universitats. Ara, evidentment, tots els estudiants estan de vacances, fent el turista per algun raco de mon o visitant les families al seu lloc d'origen. Sorpren, per tant, veure tants comersos i instal.lacions -teatres, cinemes, parcs d'atraccions...- tancats o sense animacio.
Aixo no significa, es clar, que Cardiff sigui un lloc desagradable. De fet, te el seu encant: un centre basicament comercial, un castell imponent amb el parc del qual ahir us parlava, una badia interessant que queda a 20-25 minuts caminant del centre i un riu prou bonic. Fem una pausa. Parem-nos al riu Taff. Juraria que hi he vist una oca volar. Sabieu que hi ha oques salvatges que volen? Jo no, pero el Google m'ho acaba de confirmar; per tant, diria que era una oca. Un animal enorme, bestial. Cada cop que batia les ales feia un soroll considerable i, en veure-la m'he quedat favagirat. Per un moment reconec haver cregut que els dracs havien traspassat de la ciencia ficcio a la realitat...
Recuperant el fil i alimentant una mica mes la contradiccio inevitable: la veritat es que Cardiff em sembla un lloc una mica impersonal i, per tant, solitari. Sort, encara, que a l'alberg hom hi troba el caliu que falta a fora. Es clar, pero, que el cel tapat, el xirimiri indecis i el temps de tardor, tampoc hi ajuden. Per cert, a la meva habitacio hi ha un noi de Malaga que volia instal.lar-se un parell de mesos aqui pero que s'esta trobant amb mes imprevistos dels que esperava." Relacionar-se amb els gal.lesos, robustos i farcits de tatuatges per tots costats, potser sigui complicat...
Ara que ja he dinat, m'estirare una estona. Despres tinc intencio d'anar a correr per Bute Park -remordiments per no haver arribat a la badia amb bicicleta?-. El vespre/nit demanara improvisacio.
On ja no hi ha improvisacio possible es en el meu recorregut dels propers dies. Les gestions ja estan fetes. Dema al mati marxo cap a Liverpool seguint el rastre de quatre paios que es feien dir The Beattles. Primer viatjare a Birmingham -segona ciutat d'Anglaterra- i finalment, despres de sis hores totals d'autocar, arribare al que fou un dels principals ports del mon durant el segle XVIII. El dia 18 marxare de Liverpool per anar a Manchester, on nomes estare un dia. El 19, finalment, em desplassare a Newcastle, des d'on el dimecres 21 a la tarda, tornare cap a Girona.
Hauran sigut 15 dies, menys del que tenia previst inicialment. S'hi han ajuntat raons economiques i tambe personals. No arribare, per tant, a l'anhelada Escocia. Em quedare a una passa d'Edinburgh. Si tot va be, pero, l'agost em reserva una setmana a la formosa illa de Menorca, aixi que mes val menjar poc i pair be! Es mes: comencen les festes majors d'estiu i porto mes de dos anys sense viure-les, aixi que tambe en tinc ganes!

pd.- Felicitats a la jaia Carme i a la cosineta Anna, que dema es el seu aniversari!

Cardiff (I)

2010-07-14T13:36:00.000-07:00

Avui l'entrada sera escueta. Ja soc a Cardiff, concretament assegut a la barra del bar que hi ha al lloc on m'allotjo, un alberg molt xulo on es respira ambient jove i el cambrer que em serveix es un gal.les que diu no sentir-se gota angles i que te ganes d'instal.lar-se a viure a Valencia.
Tinc a les meves mans un portatil i a la meva dreta una Heineken que em fa costat. Fins fa un moment hi havia un xicot rascant una guitarra i cantant cansonetes en angles, de manera que el decorat era perfecte per trobar la inspiracio i enlairar-me cel literari amunt.
La meva nova ciutat es tranquil.la. Molt tranquil.la. Hi he arribat a les 15h passades i despres de trobar un lloc on deixar l'equipatge, he sortit a caminar per Bute Park i pel centre historic. Com que el temps -fred, plujos i esventat- s'ha apoderat una mica del meu anim, he deixat per dema la badia, que diuen que es molt maca. Hi ha uns barquets que t'hi porten baixant pel riu Taff. Si fes bo, pero, potser llogui una bicicleta i, pedalejant, cremi els kebabs i les mandangues amb ketchup que un es veu obligat a menjar per aquestes latituds.
He trucat a la familia, que encara no ho havia fet. Els he comentat una cosa que he meditat al llarg del dia d'avui i es la possibilitat de tornar aviat, molt aviat, cap a casa. No es res mes que una possibilitat, com continua essent-ho allargar el viatge. Les raons d'aquesta decisio les deixo per dema, doncs m'han ofert una partida de billar i he acceptat. A veure si sabre defensar-me!

Des de London (III)

2010-07-13T13:33:00.001-07:00

Tercera i ultima "entrega" des de Londres. Dema em mudo de ciutat i de capital. A les 11.30h del mati agafo un autocar cap a Cardiff. Pero, buf!, anem per pams.
El pop no va errar i Espanya, finalment, es va endur el Mundial. Vaig seguir el partit des del pub irlandes Oneill's on l'Eva treballa. Estava ple a vessar i, sortosament, hi havia majoria a favor d'Holanda; sobretot gent de pell negra provinent del Surinam i d'aquelles illes que queden a ultramar i que, en algun temps remot, foren influenciades pels tulipans. M'acompanyaven en David i la Juliana, amb qui despres vam anar demanar "to take away" unes pizzes i uns espaghetis a la carbonara. Vam degustar-los asseguts a l'herba d'una mena de parc que quedava alla mateix. Despres ells dos van marxar cap a casa amb bus i jo em vaig quedar a esperar que l'Eva i els seus companys acabessin de recollir i tancar el bar.
La d'ahir tambe va ser una jornada molt aprofitada. Vam sortir tard de casa l'Eva perque entre despertar-nos, dutxar-nos i tot plegat, ja gairebe tocava el migdia. Vam dirigir-nos a Camden Town, una zona molt xula on es combinen botigues de tota mena, algunes realment sorprenents. Cal veure-ho per creure-ho. A mes a mes, tambe oferien menjar de tots els tipus haguts i per haver. Jo vaig apostar per una vedella tailandesa amb arros i verduretes que em va calmar la gana de seguida.
El temps estava una mica mes pansit -cosa que jo agraia-, pero res va impedir que la visita a Regent's Park fos un exit. I aixo que l'Eva havia posat el llisto molt enlaire... Pero el lloc, senzillament encisador, va complir amb escreix les expectatives. Potser perque queda mes apartat del centre, la sensacio de pau mentre recorriem el parc de punta a punta era absoluta.
De fet, vam quedar tan relaxats que, mes tard, mentre esperavem que fossin les 19.30h per entrar al Queens Theatre i frisar amb Els Miserables, estavem mig endormiscats. Obviament, pero, l'emocio amb la qual esperava el musical va impedir-ho. Si fins aquell moment el dia havia sigut encantador, el plat fort i la traca final van arribar amb la representacio superba de l'obra de Victor Hugo. Els Miserables... 15 anys despres. Tres hores molt emotives que em van passar volant. Sobretot recordant moments dels assaigs al Teatre del Casino, envoltat de gent que, en la majoria dels casos, segueix vinculada al mon de l'art; pero tambe envejant -sanament- el talent d'aquells artistes fenomenals que cantaven de meravella i excel.lien en cadascun dels papers. L'escenari giratori, amb uns efectes de llum espectaculars, els decorats que apareixien i desapareixien en un obrir i tancar d'ulls, aquelles cansons precioses (On my own, Look down, One more day...) i un llarg etcetera de detalls. En definitiva, una experiencia fantastica i recomanable a tots els amics del teatre i de l'art en general.
Avui el dia encara ha comensat mes rufol que ahir. Si ha plogut, ho ha fet molt poc: "lluvia espantabobos", que diria la Juliana. La cito perque, de fet, m'he trobat amb ella; i amb en David, mes tard. Pero abans he quedat, tal i com ja avansava al darrer missatge, amb en Dani Buhigas. M'ha portat a dinar a un restaurant italia on fan entrepans molt complets i bonissims. Hem estat conversant de 13 a 14h -l'estona de la qual ell disposa per a fer un break i tornar al treball. Tant ell com la Montse han sigut molt amables dedicant-me un temps en la meva visita per Londres!
Despres m'he mogut fins a Holborn amb metro, on havia quedat amb la Juli. Hem visitat el British Museum (on hi ha TOT -en majuscules- el que els anglesos han pispat al mon), la National Gallery, Trafalgar Square i Harrods, uns magatzem amb preus prohibitius i productes de luxe que, fins fa poc, eren propietat de l'Al Fayed. Aixo ultim, la meca del consumisme, el capitalisme en la seva maxima expressio.
A les 19h ens hem ajuntat amb en David a Chiswick, on hem sopat -quines hores, oi?- a un restaurant d'una cadena neozelandesa. Ara deu fer cosa d'una hora que ens hem acomiadat definitivament, pero m'han promes visitar-me a Catalunya. Jo els rebre amb els brassos oberts perque son una gent excel.lent. Els he donat la direccio del meu bloc perque puguin seguir el meu viatge i espero que aconsegueixin desxifrar el catala. Des d'aqui els envio una abrasada molt forta!
I res, abans d'anar a veure una mica l'Eva, que treballa, he fet un aparada a un cyber que he trobat pel cami. No tardare a anar a dormir, perque aquests dies he caminat molt i les cames ho noten. A mes, dema vull llevar-me aviat per no perdre l'autocar.
Faig una valoracio super-positiva d'aquesta primera estada a Londres. A partir d'aquest moment se m'acaben els contactes i comensa la part integrament en solitari. Molt possiblement Retalli una mica la durada del meu viatge; mes que res per calculs que he estat fent relatius a la questio economica. Mica en mica ho anire veient. Una abrasada a tots i totes els qui m'aneu llegint!

pd.- merci Pau pels comentaris!

Des de London (II)

2010-07-11T08:28:00.000-07:00

Avui teclejo des del mateix cyber que l'altre dia; de fet, des del mateix ordinador i tot. El viatge continua transcorrent de forma collonuda. El retrobament de divendres amb en David i la Juliana va resultar emotiu i molt agradable. La veritat es que divendres, entre la visita als parcs del demati i el recorregut que van proposar-nos els amics colombians per recorrer Notting Hill i altres barris benestants, em vaig fer un fart de caminar. Vam sopar a un tailandes bo i economic per acabar fent una cervesa a prop de Shepperd's Bush. El temps em va passar volant i es que tots dos son gent encantadora, d'aquella que voldria tenir mes a prop per poder-hi compartir mes moments.
Ahir al mati vaig dirigir-me al Natural History Museum, ubicat a un edifici tan enorme com precios. L'entrada era gratuita i realment mereix ser visitat. Despres vaig moure'm fins a Kilburn -sempre utilitzant el metro-, on viuen en Dani Buhigas i la Montse Castello, de Llagostera. M'havien convidat a una BBQ (barbecue) conjuntament amb altres amics de les seves feines respectives. La veritat es que tambe m'hi vaig sentir molt comode i com a casa. Em va agradar fer-me una idea de com es la seva vida per Londres i de comprovar in situ el nivellas d'angles que arriben a tenir despres de gairebe 4 anys instal.lats a aquesta ciutat.
Al vespre vaig trobar-me amb l'Eva, que acabava el seu torn de treballar. Vam passejar per Coven Garden, una zona agradable on vam aturar-nos a una pizzeria per sopar.
Avui, de moment, el dia tambe ha sigut mogudet. Despres de dutxar-me i esmorzar he arribat fins Westminster, on he topat -literalment- amb el Big Ben. He creuat el pont i he resseguit la riba sud del Thames tot recordant l'anecdota d'aquella pobre balena despistada que hi va deixar la vida, ara fa uns quants anys. He passejat per una mena de rambla plena d'artistes de tota mena: clowns, malabaristes, mims, musics de carrer... El sol es mantenia amagat darrera un nuvol grisot i corria l'aire. He passat pel costat del National Theatre, del Globe Theatre (alla on va comensar a fer carrera un tal Shakespeare), del London Bridge... i he acabat a London Tower i Tower Bridge. No se que tal hauran quedat les fotografies, perque aixo de moure's en solitari te alguns handicaps evidents.
Ara em trobo molt a prop d'on esta treballant l'Eva. He quedat amb en David i la Juliana per veure la final del Mundial al pub irlandes. Ells saben que jo voldria que el bo d'en Paul -el pop aquest famos-, erres per primera vegada. De totes maneres, cal dir que a Londres la "marea roja" tambe hi fa acte de presencia; no menteixo escrivint que al llarg del dia d'avui he vist a mes de 10 persones passejant-se amb la bandera d'Espanya lligada al coll. La febre del Mundial, la febre del futbol. I una gran oportunitat estrategica pel nacionalisme espanyol, tambe.
Dema a les 19.30h tenim entrades reservades amb l'Eva per anar a veure el musical Els Miserables, de Victor Hugo. Em fa molta il.lusio perque segur que recordare aquells temps quan, amb nomes 9 anys a l'esquena, m'enfilava a una barricada interpretant el paper de Gavroche. "La gent menuda sap, llegir els ulls, la veritat; sols mirant-te a la cara et descobrira.(...)".
Molt possiblement dimarts quedi amb en Dani per dinar pels voltants de Oxford Circus. I dimecres potser abandoni Londres per anar cap a algun poble o ciutat del Pais de Gales. Cardiff, Swansea... no ho se. Alguna recomanacio?

Des de London (I)

2010-07-09T08:26:00.000-07:00

Escric des de London i sense accents al teclat. Tot molt be fins ara. Avui la calor apreta de valent, pero ahir, en canvi, la temperatura era prou agradable -excepte al metro!-. Tot va comensar amb bon peu: durant el vol Girona-Gatwick ja vaig coneixer a tres catalans, dues noies i un noi, que tambe passaran prop d'una setmana a la capital anglesa. Amb ells, un cop recollits els equipatges, vam arribar a Victoria Station amb el Southern, un tren que va costar-nos 6,5£ a cadascu. Alla, al cap de res, ja vaig trobar-me amb l'Eva, que em venia a buscar.
Vaig descarregar tot el pes que portava a sobre a la casa on ella viu des de fa gairebe 4 mesos. Despres vam anar a passejar-nos per Piccadilly, un dels punts mes caotics de la ciutat on es concentren tots els musicals (entre ells el de Els Miserables, que tenim intencio d'anar-lo a veure una estona d'aquestes). Vam fer la primera pinta (sinonim de birra pero parlant a l'anglesa) a un puc irlandes, de la mateixa companyia on treballa la meva companya. Despres vam seguir passejant per Chinatown i Soho, dos altres barris, cadascun amb les seves peculiaritats. Vam acabar al bar de l'Eva, coneixent els seus amics de la feina, sopant alla i amanint-ho amb un parell de pintes mes. A fora, pels volts de la mitjanit, s'hi estava de nassos!
Avui m'he llevat tard, cap a les 10h. He begut un got de llet, m'he dutxat i m'he acomiadat de l'Eva, que anava a treballar. He comprat una targeta que em permetra anar amunt i avall utilitzant el metro i, si cal, qualsevol bus. I fins fa pocs minuts, m'he passat el dia recorrent parcs per poder fer-me una idea vaga d'aixo que alguns anomenen la "cultura de parc". Primer he creuat Kensington Garden, despres Hyde Park, Green Park i, finalment, St. James Park. Entremig he dinat, he llegit una mica diferents fulletons informatius sobre la ciutat on em trobo i he tirat algunes fotos, especialment al palau de Buckingham, on hi havia una font on tothom -jo evidentment tambe- es refrescava els peus.
Es facil sentir-se insignificant emmig d'una ciutat col.losal com aquesta. Jo que sempre dic -amb orgull- que soc de poble, reconec no sentir-me "com a casa" circulant per aquests carrers enormes, per aquest monstre simpatic que sembla ser Londres. Pero tampoc es que m'hi senti malament, ans el contrari. Se que hi estare uns 5 o 7 dies i aixo em relaxa. Vull dir que viure-hi, aqui, em representaria un esfors. Mai m'he mogut massa per les grans ciutats i suposo que aixo fa que m'hi noti un xic estrany. No ho se, es una barreja de sensacions.
Al.lucino amb les dimensions de tot. El metro, el mes antic del mon, es bestial. Mes de dues-centes parades escampades en 12 linies diferents. M'encanta haver de rumiar quin color he d'agafar per arribar alla on vull anar. Es una mena de gimcana on nomes participo jo. I, a excepcio d'uns quants lapsus d'orientacio, per ser el meu primer dia movent-me sol, me n'he ensortit prou be!
Ara l'Eva plegara de treballar a les 17h i anirem a passejar fins a les 19h. Hem quedat a Notthing Hill Gate amb en David i la Juliana, amics colombians que vaig coneixer a Bolivia i als quals tinc moltes ganes de retrobar.
Una abrasada ben grossa des d'una de les ciutats mes interculturals del planeta. Quina passada la barreja de llengues, vestits, tendencies i cultures que corre per aqui!

Sant Tornem-hi!

2010-07-07T01:20:00.000-07:00

Torna la motxilla a l’esquena, la tenda d’acampar, la màrfega i el sac de dormir. Torna un nou viatge en solitari. Torna la recerca d’aquella llibertat vital que un a vegades només troba en plena natura, amb instants de plena comunicació. Tornen les converses que potser no passen pels mots, sinó pels ulls i les mirades. Les companyies humils de diaris indesxifrables, llibres somnífers, paisatges pintats a l’aquarel•la i un te puntual.
Primers dies a Londres, procurant submergir-me en l’essència d’aquesta ciutat. Llavors, gir cap a l’oest, vers la costa de Gales i el parc natural de Snowdonia. A partir d’aquí: improvisació. Tempten Dublín i Irlanda del Nord, però més encara Escòcia i les Highlands. Les illes són la meva debilitat: Illa de Man, Illa de Skye... per triar i remenar!
Un whisky a la salut de la Nessie? Un retrat amb faldilla escocesa rememorant William Wallace i les seves gestes (amb aquell crit final a la pel•lícula: llibertaaaaaaat!)? La veritat és que no tinc res gaire clar. Però tampoc em preocupa. De fet, per no tenir, no tinc ni bitllet de tornada. Tanmateix, com a màxim -per compromisos familiars- estaré fora quatre setmanes. Allargar més o menys dins d’aquest marge d’un mes dependrà de les energies, dels ànims, del ritme de despeses i d’altres circumstàncies.
Acabo amb uns versos que interpreto –és clar- a la meva manera, i que trobo escaients per aquest precís moment, 24 hores abans d’emprendre el vol.
Bon estiu i bona calor a tothom!

pd.- Com sempre, intentaré anar actualitzant aquest bloc amb les cabòries que se m'acudeixin des del lloc on em trobi!

“Posem que dic que el ponent és la música
i que el llevant són els llibres. Descric
d’aquesta forma un àmbit compartible
que només comparteixen fugaçment
passavolants discrets i afectuosos.
L’àmbit té el nord i té migdia:
el migdia és el dubte i la pregunta
i el nord té i tindrà sempre nom de dona.
I ara, tancant els ulls, puc establir
tots els límits que vulgui i transgredir-los.”
Taula parada, de M. Martí i Pol